martes, 23 de noviembre de 2010

I si pogués... l'acariciava.



I si pogués... la besava, li somreia, l'abraçava.



I si pogués... siusplau... sense cremar-se...

domingo, 21 de noviembre de 2010

Dos sobres de ressaca

Diuen que els bons amants del cafè se’l beuen sense sucre. Això diuen.

Un dit de foscor i quatre d’amargor. L’amant l’insulta, se’n riu, se la veu i respira. Oblida que és pols d’estrelles i camina, tranquil, feliç i finalment eufòric, que creu que no s’apaga mai.

Els marrons que menteixen a la xocolata l’han seduït i arrossegat cap al deliri dels poetes. Es mira i beu: “Encara no faig pena”. Trampejant, la durà pel camí de les delícies i creurà veure celísties. Però, Orfeu, mai et giris per mirar-la si vols poder recordar-la. Somriu, camina i calla. Sort, assegura, no serà talment anomenat. Agafada de la mà ella no pot esvair-se. L’ha raptat, però ara la caça. Ell somriu, camina i calla.

La plata homogeneïtza el color de la vida, li arranca la treva i tu li bufes mareig. Encara crema, encara crema. Els modernistes beuen llet amb mel. “Has provat de bufar?”. Ella tremola i l’amant la bufa. Els modernistes riuen. Maragall allarga una tassa. “Has provat la suavitat?”. “Provar-la seria mentir amb eufemismes”. Ell l’agafa i la remescla amb l’amargor que crida eufòria. Els modernistes riuen, i l’abracen. Ell demana dos sobres. Dos sobres de ressaca per fer-la més suau, encara.