.

Va escriure el punt i va esborrar la frase amb què aquest acabava.

D'aquesta manera, quedaria en el seu diari la constància que allò havia existit, però que es quedava en el que ara era: un llarg espai sense més abans d'un punt que tot ho acaba.

Alguna cosa havia passat. Però es quedava en allò: alguna cosa que havia passat.

Un passeig de terra a mar

Tarda del dilluns, 17 de Gener de 2011. La Barcelona dels modernistes recull la rambla en acabats de conte, finals feliços a cada totxana. Un cop d'alè d'història plena de batalles. La pol·lució balla amb els somriures de la gent, que encuriosida busca el millor retrat, la millor figura, una bona postal, una altra abraçada gratis.

Els ulls oberts baixen cap al port: esperen veure el mar, com si aquest els pogués dur més enllà. I no saben que Barcelona és Barcelona, que sense aletes no podràs travessar el mar. Però a ells no els cal pregar. A ells se'ls endú la marea de les boires íntimes, on el mar no és fred i els pentina amb els somnis d'un millor demà. Els amants somniadors de marines, que baixen en masses la rambla i riuen, i riuen, i riuen i un cop a baix ja no es miren: el que porten dins és allà. El crepuscle sense núvols, que a ple pulmó sosté les veles quietes, com si aviat hagués d'esclatar. "Estem buidant el mar a poc a poc", no mentia. Per les ninetes s'empassen les mil onades i pugen la rambla amb els ulls gairebé closos, somrient als vianants d'ulls grossos i fent passes d'aigua salada amb els ulls estellats per les ànsies de tornar a respirar sota el mar.

Dues mans s'agafen i neden per les Rambles de Barcelona, cansades de caminar. Ben aviat, el mar esglaia i rebenta. Ara, per fi, volaran.

Ai, Nietzsche

- Nietzsche va dir una vegada que l'home patia tan terriblement en aquest món que s'havia vist obligat a inventar-se el riure.

Aleshores va riure i va aixecar la mà, pensant que Nietzsche també va dir una vegada que "la paraula més grollera era millor i més educada que el silenci". El mestre el va mirar i li va fer un gest amb el cap perquè es pronunciés. Així ho va fer:

- Mestre... Nietzsche era gilipolles, oi?

Avui

I avui, curiós com mai, l'aigua freda a l'hivern t'agrada, i la pell esborronada et fa somriure i et recorda petites coses que aquests dies no deixes de tenir presents. Igualment, el carrer més fosc et porta, no por, sinó fantasia, i el blanc i negre, no tristor, sinó melancolia. De la mateixa manera, una estona sola no vol dir soledat, sinó harmonia. I la camisa mal cordada no vol dir desordre, sinó la confusió dels ulls petits d'haver-se llevat d'un somni perfecte que encara et fa pensar amb rostre al·legre. I, avui també, et fascinen les llums taronges del passeig, i et sembla que el reflex a les rajoles les omple una mica més de màgia a cada pas. Avui una abraçada comença pels ulls.

I... qui ho diria? Avui ja no és Nadal. Però alguna tonada es sent dins, i avui els ulls tancats brillen tant com els oberts, i avui no cal que somrigui perquè sàpigues que sóc feliç, i avui el nas vermell no em desagrada.

Avui, el dia és meu, com espero que ho sigui també demà.

I després, sentir

Què veus? Una tele. Moltes plantes. Una butaca. Una altra. Cortines. La finestra. És de nit. Una làmpada encesa. Cinc cadires. Una taula. L'estanteria. Els seus llibres. Aquelles pedres precioses. Rajoles al terra. El sostre blanc. Un quadre a la paret. Jo al sofà. Ell entra per la porta, encenent-se una cigarreta. Ve passejant, amb gest tranquil. S'acosta al sofà, seu i gira el tors allunyant la cigarreta per bufar el fum, apartar-me els cabells, dir alguna cosa i, per fi, somriure amb el negre de les pupil·les que segresten els seus ulls. Fosc. Clar. Els seus llavis somriuen.

Què escoltes? Unes tonades suaus llunyanes, que s'acosten amb l'eco de les passes de peus secs sobre rajola. A cada passa menys eco, i més volum. L'encetada per la guspira d'un flamisell. Una cigarreta que crema. Un cop sec pel flamisell llançat damunt la taula. La tonada i la bufada es barregen, mentre amb les passes s'acosten. La tonada s'atura, el sofà cruix, la roba frega, la cigarreta crema. Pausa. Una bufada. Pausa. "Hola, guapa" d'uns llavis que no somriuen però faran somriure. Un petó. Un suspir que, ara sí, somriu.

Què olores? El meu perfum. Una lleugera flaire d'encens. Gas, llunyà. Fum. Tabac. Marlboro. La seva roba, el seu xampú, el seu perfum. Marlboro. Marlboro. Marlboro.

Què tastes? El regust d'una Voll-Damm i les tapes del vespre. El Marlboro més suau.

Què notes? Fred. El sofà s'enfonsa i cruix. Calidesa suau s'inclina. La mà més fina destapa el front i frega les meves pestanyes. Aire suau a la cara. La calidesa s'acosta. El més petit foc artificial l'atura en un final de conte que ha creuat cabells, pestanyes, mirades i, per fi, el nostre millor somriure. La teva calor. Vida.

Quart malson

Passejant per camins monòtons, trobes per fi un pas de zebra. Quan encara el veus llunyà, et planteges creuar-lo i penses: "Hauré de mirar a dues bandes i creuar quan ningú passi".

Poc a poc, el blanc i negre s'acosta, decideixes que el creuaràs i penses: "Si no mirés a dues bandes correctament i algú passés en aquell precís instant, potser sí que faria explotar el meu roig sobre aquest perfectament i curós ratllat que, sense colors, és mort fins que jo hi mori. Potser no".

A dues passes del creuant, el cor s'accelera, el neguit se t'enduu la treva. Decideixes no creuar. I mai sabràs el paradís que tens a l'altre costat

del pas de zebra.