D'aquí a l'estrella més propera

Seus sobre molsa verda, que s'alimenta del sol. Dorms en una flor vermella, que t'oxigena les ferides i et fa més blanc el somriure. Descanses sobre les flames verdes d'una palmera desperta i esperes amb calma que algun dia el primer de tots nosaltres descobreixi també la molsa que es desviu pel sol, la flor que de nit revifa, les flames verdes de les palmeres que no són d'enlloc.

Sabíem que marxaves. Els iris que et feien teu no havien estat mai d'aquest món. Sabem que vius dins el sol, on fa temps vas néixer i que ens hi tens convidats per preguntar-nos si ens enfada que hagis marxat i perquè et portem l'equipatge que et vas deixar per haver fet les maletes tan de pressa. Sabem que allà no despertes els veïns a cop de baqueta, perquè la gent és ara ben lluny d'on tu bateges el nou so de la llum, que crèiem tan silenciosa. T'has esfumat com només ho hauries pogut fer tu: a corre-cuita i sense donar-nos els temps que necessitavem per petonejar-te les bones nits de tots al front.

Gràcies, una altra vegada, per deixar-me tastar allò que no sabia que desitjava. Gràcies i bona nit, fins que tornem a trobar-nos, Pablo.

Canaris que tornen

Un hola timidíssim i dos petons que no volen dir res. Saps? Ella s'esperava tantíssim més que ara ja no és, ara ja no té allò que no del cert, però en gran mesura, jurava que algun dia tindria. La covardia us ha atrapat de tal manera que sou allò que mai voldríeu ser: un vehicle de substitució cap un somni que no s'acompleix sol. Però es parla de somnis, en amor? Seria un somni si esdevingués quelcom inabastable. La fuga d'un canari que tornaria si el cridessiu us entristeix, com si tot tingués tan a veure amb el victimisme com amb el no-fer-res al que us heu habituat.

Però tan se val: algun dia, més tard que d'hora, l'orgull per allò que voleu ser passarà per sobre de l'orgull d'allò que sou, i trencareu els murs que us tenen allà on tanta gent sap que esteu tan malament. I us direu amb decisió que "Si, algun dia... serà", com si el triomf fos més llunyà als fets que a les paraules.

Deutes per pagar

Si fos astronauta, no tindria temps per escriure. I li debria tantíssim als papers en blanc i als bolígrafs blaus de tinta líquida, que cecs, demanen que el món els hi sigui explicat tal com els ulls d'un home el veu, tal com el cor d'un home es glaça quan el sent amb les mans d'algú que enyora la terra ferma, tal com s'engresquen els records de les olors d'indrets on els arbres són comuns, on les colònies es rememoren, on l'arròs a la cubana s'enyora. Llarguíssims arguments perquè els papers en blanc i els bolígrafs de tinta líquida no es rebreguéssin i sequéssin al calaix de sota el llit.

Escriuré, com vaig prometre.