jueves, 10 de mayo de 2012

Ala

Avui opina que hi ha tantíssimes coses que no fan falta...
Només d'aquí podríem treure'n moltes.
Començant per aquests tres punts que fan de la frase un deix de misteri que ja no es fa misteriós perquè tot déu l'ha fet servir i, simplement, ja no mola. El "tantíssimes", així d'exagerat, com si parlés d'una cosa profunda que, en realitat i no ens enganyem, no ho és tant -i és que de moment estem parlant de paraules que no van més enllà d'elles mateixes, metalingüisme pur-, com pensàvem que podria ser-ho. L'avui, com si fos algú que canvia de parè constantment, un ser canviant, que, aclarim dubtes, al cap i a la fi, no ho és tant, perquè si SEMPRE està canviant, SEMPRE està fent el mateix. I això amics, no és canviar. Tampoc fa falta la tercera persona i el verb que ens la personalitza, com si parléssim d'algú que l'autora ens ha de presentar i que, creieu-me, en realitat, no ho farà.
Si ens quedem doncs amb un "hi ha coses que no fan falta" la cosa no se'ns fa més sosa, en el fons, no? No fa falta adornar-ho per saber que és així. Tot i això, encara ens costa veure'n el significat, que no és res més que el que, en essència, diu.
Doncs això. Ala.