viernes, 31 de agosto de 2012

La puta "X"


Sóc de lletres. I juraria que en mates, en operacions simples, li deien “X”. La variable, o alguna cosa semblant. La puta “X”.
Ens l’hem fet nostra. Va néixer per ser allò quasi insignificant, l’aleteig d’una papallona a l’altra banda del món. És petita i punyetera, però l’hem convertit en allò que no és: li hem donat importància. Si tots plegats fóssim més de glaç i no coneguéssim el drama i l’atenció que reclama, segurament, la puta “X” no seria més que uns poc decimals que suaument arrissen el final d’un resultat sense massa importància.
Però no som així. Plorem amb un parell de bons fotogrames que intenten l’enfoc ideal, arribem al clímax de les emocions amb quatre punts ben lligats sobre cinc ratlles en un pentagrama, posem noms a les muntanyes i tanquem els ulls quan olorem el mar. I ens agrada. Ens agrada que el rímel arribi al final de la galta, que les ungles mossegades suïn sang i que el cabell caigui com ho fa l’aigua. I ens agrada, sobretot, que ho vegi un altre.
I és aquí on entra la X, la puta X. Podríem agafar els fets, escriure’ls en una llista i tenir-los com allò que són: una bíblia dels factors que no haurien de canviar res, però que, a mercè nostra, ho canvien tot. I els hi donem importància, i competim fins la mort literal per veure qui està més putejat. I perquè? És ben simple: adorem la part poètica del nostre ser. Els sentiments són les conseqüències de les nostres experiències, que sempre són molt més belles per com ens han remogut el batec que pel fet en sí. Les emocions acromatitzen i enriqueixen el fet: el fan important. Molt més important.
I és per això que la puta X és puta. Perquè d’un problema en fa la tragèdia com d’una por en fa el terror –que en llenguatge d’emocions, és clar, queda molt més bell-. Potser perquè és un sentiment que no té exclusivitat de públic ni de portador i esdevé així vulgar, potser perquè alguns ja el tenim avorrit, la felicitat mai queda tocada per la X. La felicitat ve de sèrie així: GRAN. I no té variable. No la podem deformar. Ja no és divertit sentir-la si podem sentir ràbia, odi, por, frustració, impotència, tristesa, feblesa i dolor.

No és patètic? Som pur teatre. Jo exigeixo felicitat.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada