Que desparegui el superjo que Freud va comfirmar que ens condicionava tant la vida per ser humans en societat. Confio que s'equivoqués i que, en la totalitat dels exemples o en sortoses excepcions, fos realment el jo el que comptés i tingués veu pròpia en el que realment comporta cadascú en pura persona.
La humanitat hauria de ser el que ens fes viure, i no el morbo que té el prejudici de les normes socials.
I què és amics, el Nadal, sinó el punt àlgid de la humanitat?
sábado, 25 de diciembre de 2010
viernes, 17 de diciembre de 2010
Tercer malson
La gravetat la mantenia enganxada al terra, els cabells li pesaven com el plom, els pulmons no trobaven espai per l'aire. Estirada en una mena de terra vidriós, gens opac, va girar-se de panxa a terra, per veure el que sabia qua hi havia a baix.
Cor a cor amb el vidre, va somriure-li al seu jo que era uns metres més aball, també amb només una bata blanca per sobre els genolls, el cos imantat per la dura gravetat, la debilitat a la cara i fredor als ulls. Ella no li va respondre, i va girar la cara com si tal felicitat l'incomodés. Per aquest gest, va poder veure la cara del seu tercer jo, encara més lluny, en el mateix estat però amb una expressió estranya: odi? Ella li va somriure, esperant una resposta, que va ser gairebé immediata: un crit interminable ofegat pel vidre i l'espurna blanca en els seus ulls va deixar-li clares les coses: ràbia. No va intentar entendre què podia separar-la dels seus altres jos, simplement, la frustració la va recórrer i els nervis la van atrapar. Va colpejar el terra amb tota la força dels seus punys, que amb la intensa gravetat semblaven ser de metall. L'angoixa se l'enduia, i cada vegada creia que tenia menys temps per recuperar-ne un esbós de somriure. Als seus ulls, desesperació; als seus pulmons, cada vegada menys aire i, finalment, plor. L'aigua salada i el seu alè accelerat feien dibuixos de boira i transperència al vidre que tremolaven amb els cops que la por li feia seguir donant. I, de sobte, una veu pausada la va fer parar:
- Tranquil·la, petitona. El temps s'ho enduu tot.
Calmada, va començar a respirar més pausadament. I va esperar... un minut. Dos. Tres. Gairebé sense adonar-se'n, els jos s'havien anat esblaimant, els seus cossos transparentaven el fons negre infinit que quedava darrere els vidres, i les seves cares s'havien difuminat fins a esdevenir irreconeixibles.
Va veure-les desaparèixer, es va girar altre cop panxa amunt ja sense esforços, es va aixecar i va marxar, somrient i, per coses de la vida, fent-li botifarra a Freud.
Cor a cor amb el vidre, va somriure-li al seu jo que era uns metres més aball, també amb només una bata blanca per sobre els genolls, el cos imantat per la dura gravetat, la debilitat a la cara i fredor als ulls. Ella no li va respondre, i va girar la cara com si tal felicitat l'incomodés. Per aquest gest, va poder veure la cara del seu tercer jo, encara més lluny, en el mateix estat però amb una expressió estranya: odi? Ella li va somriure, esperant una resposta, que va ser gairebé immediata: un crit interminable ofegat pel vidre i l'espurna blanca en els seus ulls va deixar-li clares les coses: ràbia. No va intentar entendre què podia separar-la dels seus altres jos, simplement, la frustració la va recórrer i els nervis la van atrapar. Va colpejar el terra amb tota la força dels seus punys, que amb la intensa gravetat semblaven ser de metall. L'angoixa se l'enduia, i cada vegada creia que tenia menys temps per recuperar-ne un esbós de somriure. Als seus ulls, desesperació; als seus pulmons, cada vegada menys aire i, finalment, plor. L'aigua salada i el seu alè accelerat feien dibuixos de boira i transperència al vidre que tremolaven amb els cops que la por li feia seguir donant. I, de sobte, una veu pausada la va fer parar:
- Tranquil·la, petitona. El temps s'ho enduu tot.
Calmada, va començar a respirar més pausadament. I va esperar... un minut. Dos. Tres. Gairebé sense adonar-se'n, els jos s'havien anat esblaimant, els seus cossos transparentaven el fons negre infinit que quedava darrere els vidres, i les seves cares s'havien difuminat fins a esdevenir irreconeixibles.
Va veure-les desaparèixer, es va girar altre cop panxa amunt ja sense esforços, es va aixecar i va marxar, somrient i, per coses de la vida, fent-li botifarra a Freud.
lunes, 13 de diciembre de 2010
L'última treva
El soroll d'uns llençols, un xic de sol, una brisa matinera.
Fred i calor, ens ve de gust un petó
per tastar la primavera.
Estavem pintant l'últim quadre de tants.
Tots ells esbossos d'un no voler acabar mai.
La clamor de guspires frega suau a l'esquena.
La llum trenca ses ones, vol portar la tardor
a cavall de la treva.
El silenci, la foscor eleven el cant:
La flama d'aquells dies s'ha tornat a apagar,
per sempre.
Fred i calor, ens ve de gust un petó
per tastar la primavera.
Estavem pintant l'últim quadre de tants.
Tots ells esbossos d'un no voler acabar mai.
La clamor de guspires frega suau a l'esquena.
La llum trenca ses ones, vol portar la tardor
a cavall de la treva.
El silenci, la foscor eleven el cant:
La flama d'aquells dies s'ha tornat a apagar,
per sempre.
miércoles, 8 de diciembre de 2010
Abraçada
Falten noms per unes coses i sobren paraules per d'altres, o per les mateixes.
És l'antagonisme més quiet. El contacte que segella sobre les llàgrimes que plora l'ànima, i tot es fa més estret, més conjunt, més unitat, més bell que mai. Els pulmons s'empetiteixen però respires a plena manxa. Desapareix la teva parla però estas dient tantíssimes coses. Tan intens però tan estàtic. Mires i veus quietud, escoltes i sents silencis, toques i notes dos cossos, en pausa.
Però atura't! Has vist com balla l'ànima? Has escoltat com crida i canta? Havies tocat mai un foc que cremés tant? L'antagonisme més excitant: el cos calla, l'ànima parla.
De sobte, tot va bé, quan anava tan malament.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)