miércoles, 8 de diciembre de 2010

Abraçada

Falten noms per unes coses i sobren paraules per d'altres, o per les mateixes.

És l'antagonisme més quiet. El contacte que segella sobre les llàgrimes que plora l'ànima, i tot es fa més estret, més conjunt, més unitat, més bell que mai. Els pulmons s'empetiteixen però respires a plena manxa. Desapareix la teva parla però estas dient tantíssimes coses. Tan intens però tan estàtic. Mires i veus quietud, escoltes i sents silencis, toques i notes dos cossos, en pausa.

Però atura't! Has vist com balla l'ànima? Has escoltat com crida i canta? Havies tocat mai un foc que cremés tant? L'antagonisme més excitant: el cos calla, l'ànima parla.

De sobte, tot va bé, quan anava tan malament.


2 comentarios:

  1. No sabia que erets aficionada a escriure!

    De moment el primer que llegeixo no em sembla gents malament! :D

    Coneixes relatsencatala.com? Passat'hi i a veure si t'animes a penjar alguna cosa!

    Salut i juerga!

    ResponderEliminar
  2. Uepaleeee! El marujo!

    Doncs no sabia que existia aquesta pàgina! Vaig a mirar a veure què! Merci! :D

    ResponderEliminar