miércoles, 27 de octubre de 2010

L'amant patriota

Feia uns mesos, el capità havia passat unes últimes estones en aquella illa verda, paradisíaca, plena de dies de sol quan calia, de nits fredes puntejades quan somiava, de terribles tormentes que semblaven, a vegades, no acabar mai. Quan havia arribat a torbar normals la pluja eufòrica, el sol escombrant la foscor, i el mantell afusellat que explicava contes, va recollir tot el seu equipatge, va desfer la casa i, en dos dies, ja es preparava per, potser, trobar més illes úniques i perfectes i paradisíaques. El vaixell va salpar, el capità va mirar enrere. L'illa trista, buida, va allargar una mà, li donà dos copets a la barbeta, amb els ulls rojos i aquosos, i en un últim alè va llençar un gairebé mort "adéu...". El capità va voler frenar el vaixell, però no va saber moure's, i l'illa va desaparèixer en la línia de l'horitzó, engolida pel mar, que no s'aturava a sentir, i que només li deia unes paraules que el capità no entendria: "Fes la volta al món".

Va obeir, sense més: va viatjar per tot el món, observant des del vaixell illes, continents i penínsules; rics en comerç, en gent, en cultura, plenes d'aventures, plaers i tasts, que el feien seguir buscant sense fre. El món, però, se li va fer petit, i ben aviat va acabar la volta. Després d'aquest llarg viatge de gairebé cinc mesos, el capità va divisar a l'horitzó una preciosa illa, petita, senzilla, verda, paradisíaca, plena de dies de sol quan calia, de nits fredes puntejades quan somiava, de terribles tormentes que semblaven, a vegades, no acabar mai. Mentre hi donava voltes, estudiant-la només de lluny, va sentir que la pluja eufòrica, el sol escombrant la foscor i el mantell afusellat que explicava contes mai més serien normals altra vegada.

Va aterrar, doncs, per sorpresa, a l'illa que tant havia enyorat i va desfer l'equipatge i va reconstruir la casa en el temps que conten tres petons i, mai més, des d'aleshores, va voler veure món ni desfer aquella tan seva pàtria.

domingo, 10 de octubre de 2010

L'entrellat d'Ares i Afrodita

La noia s'entretenia, jugant amb el puzle, sense gran esforç, i creuava els dits amb les peces per... aconseguir sempre el mateix?

- No en trauràs cap entrellat de fer-ho una enèsima vegada... no creus?

- Creus que ho saps tu millor que jo? - va somriure-li, tota cínica.

- No cal fer el mateix puzzle més d'una vegada per veure que no hi ha més dibuixos que el mateix de la capsa, nina.

- Això ho dius tu que només l'has fet una vegada...

Ell va somriure, i sense apropar-s'hi gaire, amb el got d'aigua a la mà, va doblegar els genolls i va dir, buscant la diversió de la conversa:

- A què jugues?

Ella no va respondre. No jugava. Després d'intentar ajuntar aquelles dues peces de les mil maneres possibles, va rendir-se, desesperada, i el va mirar.

- No quadra... - va callar, mirant les peces, i quan va tornar a aixecar el cap, plorava.

- Eh... eh... tst! escolta... - va apropar-s'hi, encara ajagut sobre els genolls.

Els seus ulls lacats li demanaven una abraçada. Però només va rebre més desconsolació:

- No entenc el teu joc. Mous les peces, totes sota el teu domini... com si preparessis un gran guerra... amb les més grans batalles... però si tu perds, no guanya ningú en contra teva. Té sentit, doncs, el teu joc? El teu fracàs no és la victòria de ningú.

Ella plorava.

- Té molt sentit... Jo no moc peces pel fracàs ni per la victòria d'alguns... Jo només moc peces per la victòria de tots.

- I si falles...

- ...perd tothom.

- Doncs vaja... Segueixo trobant-ho inútil.

- No li busquis un sentit. No té sentit. El que busco és en sí el sentit de tot.

- L'amor no és el sentit de res, Afrodita.

- T'equivoques. L'amor és el sentit de les teves guerres, Ares.

jueves, 7 de octubre de 2010

La nena de pàtria perduda

Amb els ulls clucs i els cabells en una pinzellada pausada sobre el llençol, creia que l'envoltava un món estrany, perfecte: sempre el centre del món, caminava quan volia sota un focus per ser vista per tothom i quan volia la perseguia un mar de diamants que el vent feia volar suau, amb un moviment gairebé inapreciable. De la terra naixien fonts d'aigua verda que quedaven immòbils al seu pas i es tenyien de lila, rosa, vermell i groc quan calia. Les pedres s'alineaven per deixar-la traginar pel món de les meravelles, on al cel nadaven peixos blancs enormes i on al blau s'aixecava l'aigua per esgarrapar l'horitzó. Seia en un tro des d'on es mirava el seu món perfecte, i es divertia endevinant si aquelles arrugues marines volien acariciar o atrapar els peixos blancs del firmament.

Sona el despertador. Les set. Dilluns. "Quina merda de planeta", diu, sense saber que viu, en realitat, entre mar i núvols blancs, que de dia el sol la mira sempre i de nit l'abracen els estels, que hi ha flors per primavera i que els camins de pedra aquí també hi són per tot arreu.

Però, tant se val... "quina merda de planeta".