Feia uns mesos, el capità havia passat unes últimes estones en aquella illa verda, paradisíaca, plena de dies de sol quan calia, de nits fredes puntejades quan somiava, de terribles tormentes que semblaven, a vegades, no acabar mai. Quan havia arribat a torbar normals la pluja eufòrica, el sol escombrant la foscor, i el mantell afusellat que explicava contes, va recollir tot el seu equipatge, va desfer la casa i, en dos dies, ja es preparava per, potser, trobar més illes úniques i perfectes i paradisíaques. El vaixell va salpar, el capità va mirar enrere. L'illa trista, buida, va allargar una mà, li donà dos copets a la barbeta, amb els ulls rojos i aquosos, i en un últim alè va llençar un gairebé mort "adéu...". El capità va voler frenar el vaixell, però no va saber moure's, i l'illa va desaparèixer en la línia de l'horitzó, engolida pel mar, que no s'aturava a sentir, i que només li deia unes paraules que el capità no entendria: "Fes la volta al món".
Va obeir, sense més: va viatjar per tot el món, observant des del vaixell illes, continents i penínsules; rics en comerç, en gent, en cultura, plenes d'aventures, plaers i tasts, que el feien seguir buscant sense fre. El món, però, se li va fer petit, i ben aviat va acabar la volta. Després d'aquest llarg viatge de gairebé cinc mesos, el capità va divisar a l'horitzó una preciosa illa, petita, senzilla, verda, paradisíaca, plena de dies de sol quan calia, de nits fredes puntejades quan somiava, de terribles tormentes que semblaven, a vegades, no acabar mai. Mentre hi donava voltes, estudiant-la només de lluny, va sentir que la pluja eufòrica, el sol escombrant la foscor i el mantell afusellat que explicava contes mai més serien normals altra vegada.
Va aterrar, doncs, per sorpresa, a l'illa que tant havia enyorat i va desfer l'equipatge i va reconstruir la casa en el temps que conten tres petons i, mai més, des d'aleshores, va voler veure món ni desfer aquella tan seva pàtria.
