L'entrellat d'Ares i Afrodita

La noia s'entretenia, jugant amb el puzle, sense gran esforç, i creuava els dits amb les peces per... aconseguir sempre el mateix?

- No en trauràs cap entrellat de fer-ho una enèsima vegada... no creus?

- Creus que ho saps tu millor que jo? - va somriure-li, tota cínica.

- No cal fer el mateix puzzle més d'una vegada per veure que no hi ha més dibuixos que el mateix de la capsa, nina.

- Això ho dius tu que només l'has fet una vegada...

Ell va somriure, i sense apropar-s'hi gaire, amb el got d'aigua a la mà, va doblegar els genolls i va dir, buscant la diversió de la conversa:

- A què jugues?

Ella no va respondre. No jugava. Després d'intentar ajuntar aquelles dues peces de les mil maneres possibles, va rendir-se, desesperada, i el va mirar.

- No quadra... - va callar, mirant les peces, i quan va tornar a aixecar el cap, plorava.

- Eh... eh... tst! escolta... - va apropar-s'hi, encara ajagut sobre els genolls.

Els seus ulls lacats li demanaven una abraçada. Però només va rebre més desconsolació:

- No entenc el teu joc. Mous les peces, totes sota el teu domini... com si preparessis un gran guerra... amb les més grans batalles... però si tu perds, no guanya ningú en contra teva. Té sentit, doncs, el teu joc? El teu fracàs no és la victòria de ningú.

Ella plorava.

- Té molt sentit... Jo no moc peces pel fracàs ni per la victòria d'alguns... Jo només moc peces per la victòria de tots.

- I si falles...

- ...perd tothom.

- Doncs vaja... Segueixo trobant-ho inútil.

- No li busquis un sentit. No té sentit. El que busco és en sí el sentit de tot.

- L'amor no és el sentit de res, Afrodita.

- T'equivoques. L'amor és el sentit de les teves guerres, Ares.