Amb els ulls clucs i els cabells en una pinzellada pausada sobre el llençol, creia que l'envoltava un món estrany, perfecte: sempre el centre del món, caminava quan volia sota un focus per ser vista per tothom i quan volia la perseguia un mar de diamants que el vent feia volar suau, amb un moviment gairebé inapreciable. De la terra naixien fonts d'aigua verda que quedaven immòbils al seu pas i es tenyien de lila, rosa, vermell i groc quan calia. Les pedres s'alineaven per deixar-la traginar pel món de les meravelles, on al cel nadaven peixos blancs enormes i on al blau s'aixecava l'aigua per esgarrapar l'horitzó. Seia en un tro des d'on es mirava el seu món perfecte, i es divertia endevinant si aquelles arrugues marines volien acariciar o atrapar els peixos blancs del firmament.
Sona el despertador. Les set. Dilluns. "Quina merda de planeta", diu, sense saber que viu, en realitat, entre mar i núvols blancs, que de dia el sol la mira sempre i de nit l'abracen els estels, que hi ha flors per primavera i que els camins de pedra aquí també hi són per tot arreu.
Però, tant se val... "quina merda de planeta".
No hay comentarios:
Publicar un comentario