Els penúltims dijous d'estiu

I un dijous un es llevarà tranquil, amb el paper que fem tots a l'estiu, a les 10 i mitja del matí, un cop més. Tantejarà fins a la cuina, on sembla que s'ilumini la nevera que farà callar l'estómac buit. Un cop les torrades i quatre porqueries més hagin fet la seva funció, es sentirà brut, es dutxarà i a l'habitació escollirà les quatre peces de roba que menys li importen, per passar un dia més sense gran entusiasme. Farà aleshores, les quatre feines brutes bàsiques per deixar la casa en un estat presentable i, finalment, sortirà a la terrasseta, amb la camiseta suada i amb ganes de dutxar-se altra vegada.

Agafarà aire, es mirarà les quatre cases que ja se sap de memòria i aleshores s'adonarà que no ha agafat prou aire encara. I ho tornarà a intentar. I sense ofegar-se del tot, sentirà que no arriba mai a agafar prou aire per renovar. I l'angoixa de respirar a mitges el farà estirar els braços, per intentar agafar més aire. I per no assumir que és ocell ferit, entrarà a casa, encara amb l'ofeg, i buscarà algú per dir-li "no puc... no puc agafar prou aire...", però cap resposta li curarà l'angoixa. I no entendrà, que no és només aire el que es necessita, per respirar.

I sortirà altre cop a la terrassa i no entendrà, que el món se li fa petit, i que no només respiren els pulmons: també ho fa l'ànima.