Imagina que aquells ulls que mai el miren, que sempre miren el cel, són el reflex de només aquell trosset de blau que mai queda tapat, allà on mai plou. Pensa que, potser, els omòplats que li donen sempre l'esquena són el principi gairebé invisible de les ales que mai volaran per buscar-lo. Creu que, segurament, els llavis que mai li somriuen són la llavor d'aquella flor tropical enorme que només creix amb la llum de les estrelles. Juraria que les seves clavícules senyalen la cicatriu del que per tots és una mera història universal i que per ella és, ara ja, un forat a l'ànima, per on fuig tot sentiment humà, per on el fred entra i mata la primera guspira del foc, l'escència de qualsevol amor.
Sap que és per això que ella ja mai el mira, ja mai el busca, ja mai li somriu i ja mai més l'estima. El refredament de l'ànima és irreversible.
No hay comentarios:
Publicar un comentario