De les mil cartes magnes, un fragment

8/12/08


Estimadíssim Sadr;
Tinc al cap imatges espontànies que alliberen records amb aparença inútil. Moments de primera impressió cuotidiana. Sortir a prendre l’aire a la terrassa. Aixecar-me de la cadira del menjador per anar a tancar la porta, sortint un moment a fora. Fer passes enrere fent veure que les faig per a sortir en el camp de visió d’una càmera de vigilància. Un canvi de ruta sobtat.

Totes elles tenen un motiu, una raó. Un sentit llògic i sentimental. Però no perden el so irreal de les nits d’agost d’hores infinites i emocions immenses, mirant amunt, esperant que la llum del cor del cigne tantegi, s’apagui, per a saber per fi que has tornat.

Xiuxiueigs que repeteixen un “Sadr, torna”... i supliquen un “Sadr, siusplau, torna. Torna amb mi.”

... mentre agafo aire. Potser així pugui recollir de l’atmosfera el teu ultim alè de vida. Qui sap si podràs quedar-te algun dia? Jo t’espero. Després de encanatar-me amb un peculiar remolí de vent al petit pati, somric i, finalment, tanco la porta, pensant que pot ser que t’hagi faltat tan poc per entrar, seguir-me i quedar-te. La mirada no controla el desig de mirar altre cop a la finestra i no puc treure’m del cap la idea de que hi ha una petitíssima possibilitat de que tu t’hagis quedat enrere, mirant-me des de la finestra.

... mentre miro el barri, fosc i amb aires nadalencs. I no puc reprimir l’impuls de repetir-te les paraules que tants cops t’he dit, entre plors, somriures i fins i tot en mig de grans mulitituts. Després, aquell sentiment del que tan sovintment et parlo a les cartes, creix. I creix. I creix més. Irreprimible, el deixo anar. Els precs surten en idiomes desconeguts, entonant notes inubicables. Cau la primera llàgrima. Sé que ara m’escoltes. Brisa. Si, m’escoltes. Vent. Ets aquí. Els cabells es despentinen, les llàgrimes canvien el seu curs, el pit esclata d’emoció. “T’estimo...”.

... mentre miro l’objectiu de la càmera. És una excusa fàcil i molt meva d’escapar-me un moment a saludar-te. “Queda’t, siusplau. Queda’t amb mi.” Segueixo caminant enrere. Tantejo quan el relleu canvia... i segueixo. Sembla creíble: a la Núria li fa gràcia sortir al vídeo de les càmeres de vigilància. Però té més que un simple secret. Té una història. Té un prec. Un prec que obté resposta.

Per fi has tornat. Somric i torno. Res a passat. A la Núria només li feia gràcia sortir al vídeo de les càmeres de vigilància. I ha tornat més que satisfeta.


Muà!

nour.