Quan parlen (escrit del fotolog)

18 - 11 - 08

Renovo, avui, perquè em ve de gust. No m'ho demana ningú. Potser sí. Sí: m'ho demanen ells. Els pesats que (i tornem a l'adolescència), en aquesta edat ens agafen tan fort i ens tiben...: ara dreta, ara esquerra i amunt i aball, i ara vine aquí i no, que jo vull anar allà i ara t'esperes fins que em dongui la gana.

A vegades penso en eliminar-los del que és la meva vida. Però ja en vaig parlar un cop en aquest fotolog i no sabria com seguir endavant. Son com la típica germana que quan et fa la punyeta, te la fa fins al fons, i en aquell moment no diries per res del món en veu alta que la necessites per viure.

Ells són així, tossuts com ningú. Imparables, incontrolables, i, per sobre de tot (i el que em fa mes ràbia d'admetre), són els que seeeeeeeeempre aconsegueixen el que volien. Tu seeeeeeeeempre acabes anant ara a la dreta, ara a l'esquerra i amunt i aball i ara vas allá i no, que ells volen anar allà i ara t'esperes fins que els hi dongui la gana.

Un mareig tan boig com la mateixa història que m'expliquen cada dia últimament. M'expliquen una història que sona a comèdia romanticona. M'expliquen una història rollu "algo pasa en las vegas". M'expliquen una història que no té res (absolutament res) de l'altre món... si no la vius.

El tema està en viure-la. No sabeu com n'estic d'orgullosa que m'hagi tocat a mi viure una història d'aquelles. Una d'aquelles que ara ells m'expliquen. I somric de veure que allò, lo de les pelis, passa. Em passa! I li passa a la Laia, i a la Gea, i a la Joana, i quantes me'n deixo!

Sec en una cadira i m'inclino endavant, apollant el cap sobre la mà dreta. Somric i escolto. Tanco els ulls.

Ells parlen. Jo ric.

Ells parlen. Jo ploro.

Ells parlen. Jo somric.

Ells parlen. Jo abraço l'aire, li faig un petó i li dic bona nit.

Tot això, mentre somric i penso:

"Que pesats que són els records."