lunes, 29 de junio de 2009

Mites. Somnis. Dos dies.



"...que la vida són dos dies".


Mai millor dit. La vida són dos dies.


Els mites hi són, sempre. Quan tanquem els ulls ens abracen i fan balancejar l'imaginació d'un lloc a un altre, mentint-nos. I menteixen tant, tant. Menteixen tan bé... ...que ens ho creiem. Ens ho creiem i ho oblidem tot. No deixen mai de ser històries fantàstiques. Històries fantàstique amb aparença immortal. Però, mai millor dit altre vegada, les aparences... ...també enganyen. I que bé que enganyen.


M'explicava ella, la imaginació, un mite. Un mite que em va abraçar tan i tan fort... Un mite de continuus canvis de personatges que, a la vegada, no deixaven de ser ells. Primer parlava d'un vampir, i d'una elfa. Després del sol, i de la lluna. I acabava amb un rei de 23, i una reina de 15. Quina ironia, o innocència, aquella qui explicava el mite amb el so d'una balada alegre com a banda sonora.


Mites. Somnis. Dos dies.


No puc demanar més. Els somnis no acostumen a durar més d'una nit. Aquest ja semblava durar massa, aquest m'estava abraçant massa fort. Havia arribat a creure'm que potser no calia obrir els ulls.


Una última abraçada. Una última por. La Núria obre els ulls. Un somni llarg. Un mite. Un conte amb aparença immortal. En cap moment ha deixat de ser un somni. I, a la vegada, en cap moment ha deixat de ser la mateixa vida. I és que ja ho deia bé Calderón de la Barca:


"Que toda la vida es sueño.

Y los sueños, sueños son."