A les sis han trucat a la porta. Ma mare, amable, ha somrigut, i ha fet pas a l'home que ha blasfemat l'il·lusió d'una nena com jo.
Ara, amic, ets a l'altra banda de la porta. Rius i parles de les coses...
"Ha, ha, ha!"
Costa d'entendre. Jo no ric.
"Tot va bé! La feina bé, els amics bé, la família bé..."
Tot? En quin món vius?
"No, de noies no en vull, Mercè"
Ma mare et riu les gràcies.
"N'hi havia hagut una..."
...que t'estimava massa.
"Però ara estic bé..."
...lluny de saber que sóc a l'altra banda, a quatre passes.
"El temps ho cura tot!"
Vols comprovar-ho?
"De debò..."
Si giro el pany sabràs que no...
- Mare, pujo a llegir una estona.
La vida és plena de sorpreses, Ricard.
- No t'entretinguis. Soparem aviat. En Ricard es quedarà a sopar. Ricard, la Marta, la meva filla. Marta, saluda en Ricard. És un bon amic de la família.
- Hola, Ricard.
Fas un gest de cap i t'acabes el cafè, d'un glop. T'empasses les enyorances. Però tranquil: "el temps ho cura tot, de debò...".
A dos de mitja nit es reobria la porta. Un imant s'allunya d'un altre imant. Tenim allò que el temps no cura, ni ho curarà l'oblit.
"Bona nit..."
L'última.
