Però potser sí
que existí
aquell bocí encara enterbolit,
dut per una memòria pèssima que somiava en creuar destins
per no arribar mai a l'espera i estimar,
com mai,
com els àngels no en saben, i recordar,
plegats,
aquelles estones encantades.
I esque són això:
un encant, un truc de màgia, un engany,
un somni, una mentida, un parany perque algun dia
aquesta nena de quinze anys pogués creure que vivia
un conte de fades i gegants,
de llops tous i de nits clares,
de flors vives, d'esmeraldes,
de cristalls en lluna blava,
de cels coberts del verd de l'alba en una illa de pirates,
de Peters Pans i pols de fades,
de caballers mai ferits,
de papallones mai sense ales,
d'amics mai repartits,
d'amors mai empetitits,
de cors
mai
trinxats en mil.
