jueves, 2 de junio de 2011

Avui, amic

Avui, amic, m'he llevat tard. No he esmorzat i he dut la bata fins que el cos m'ha demanat una dutxa. Amb el plat a taula m'he vestit, i he deixat que el cabell s'assequés a l'aire, encrespant-se. He dinat a les quatre.
A les sis han trucat a la porta. Ma mare, amable, ha somrigut, i ha fet pas a l'home que ha blasfemat l'il·lusió d'una nena com jo.
Ara, amic, ets a l'altra banda de la porta. Rius i parles de les coses...

"Ha, ha, ha!"
Costa d'entendre. Jo no ric.
"Tot va bé! La feina bé, els amics bé, la família bé..."
Tot? En quin món vius?
"No, de noies no en vull, Mercè"
Ma mare et riu les gràcies.
"N'hi havia hagut una..."
...que t'estimava massa.
"Però ara estic bé..."
...lluny de saber que sóc a l'altra banda, a quatre passes.
"El temps ho cura tot!"
Vols comprovar-ho?
"De debò..."
Si giro el pany sabràs que no...

- Mare, pujo a llegir una estona.
La vida és plena de sorpreses, Ricard.
- No t'entretinguis. Soparem aviat. En Ricard es quedarà a sopar. Ricard, la Marta, la meva filla. Marta, saluda en Ricard. És un bon amic de la família.
- Hola, Ricard.
Fas un gest de cap i t'acabes el cafè, d'un glop. T'empasses les enyorances. Però tranquil: "el temps ho cura tot, de debò...".

A dos de mitja nit es reobria la porta. Un imant s'allunya d'un altre imant. Tenim allò que el temps no cura, ni ho curarà l'oblit.

"Bona nit..."
L'última.

viernes, 6 de mayo de 2011

Sant Jordi plujós

Camina distreta, a pas dispers i s'atura, de tant en tant, davant les parades de llibres ofegats sota plàstic humit. Plou. El carrer no fa aquella olor que hauria de fer. L'olor de pluja creua el pensament dels que, com ella, van sols: "Avui fa olor de pluja? No sento l'aroma de les flors".

Cada gota s'ha desprès del cel i ha premut el perfum de roses contra el terra, i allà queda, enganxat sense més opció que esperar la llum solar. Les sabates passegen sobre les olors presoneres de l'aigua del terra. A la seva sola hi queda el record de tot un Sant Jordi plujós.

El triomf de la bellesa neixerà demà, quan la llum arreplegui les roses del terra i quan tu obris el llibre i les flors i les lletres et portin a claudicar que Sant Jordi és el dia dels enamorats de tot allò que els envolta. Com tu.

miércoles, 16 de marzo de 2011

Sota l'arbre gran

Quan s'apaga la llum gran del carrer i fan córrer les persianes. Quan del pentinat s'escapen línies dansant amb l'espai. Quan les riuades roges els taquen el blanc dels ulls i amb picor les parpelles s'empassen la nineta. Quan la remor s'apaga en el silenci suau d'abans que comencin les seves cançons de bressol...

...hi ha quatre ulls que s'apaguen
a la vegada.

Ella ha apagat el llum
i sota el cotó del seu llit descansa.
Ell s'ha quedat mandrós
al sofà de casa.

Ell amb el llum encès somniarà que el turó és enfosquit
ple de balades d'estels que marcaràn la nit.
Ella en la fosca apagada somniarà que camina pel sol
vessant de focs que ballen i prohibeixen el dol.

I dalt del turó...
I dalt de l'onada de focs...

...un gran desmai els fa trobar tots dos...

...plena de nit...
...plena de llum...

...és la sombra d'aquest desmai grandiós.

lunes, 14 de febrero de 2011

Potser un bocí...

Trinxat en mil, sembla que cap d'ells et mira.

Però potser sí
que existí
aquell bocí encara enterbolit,
dut per una memòria pèssima que somiava en creuar destins
per no arribar mai a l'espera i estimar,
com mai,
com els àngels no en saben, i recordar,
plegats,
aquelles estones encantades.

I esque són això:
un encant, un truc de màgia, un engany,
un somni, una mentida, un parany perque algun dia
aquesta nena de quinze anys pogués creure que vivia
un conte de fades i gegants,
de llops tous i de nits clares,
de flors vives, d'esmeraldes,
de cristalls en lluna blava,
de cels coberts del verd de l'alba en una illa de pirates,
de Peters Pans i pols de fades,
de caballers mai ferits,
de papallones mai sense ales,
d'amics mai repartits,
d'amors mai empetitits,

de cors
mai
trinxats en mil.

domingo, 6 de febrero de 2011

Paraules damunt la sorra


16.Febrer.2009

Són les tres i deu de la matinada del disset, en realitat. M'aïllo vint minutets de la conversa per sentir-la de remor i poder escriure't, potser, un xic millor.

Avui el mar se m'endurà paraules escrites a la sorra. Dictarà, des de l'arena, frases perfectes. Avui l'aire, salat, m'assecava la pell, irritant-la; i el mar me'n robava l'únic bé que posseeix ell ja de sobres: l'aigua.


17.Febrer.2009

Sembla ser que el mar ha optat per no endur-se les paraules que escrivia ahir damunt la sorra. Avui, ni el vent, amb cap de les seves actituds, prepotents totes, s'ha atrevit a endur-se'n les marques.

La tinta d'aquestes frases i paraules cursis roda sobre el paper a Torremar, en una platja que abraça el Mediterrani amb sorra gruixuda i petxines trinxades, ajudada pels turonets litorals, un dels quals posa en peu la casa on aquesta nit m'adormia escrivin-te.

Tinc els peus vermells. Del fred, de l'aigua, del vent, d'aquesta arena punyetera que, al final, enamora. Maleïda Costa Brava! Com m'agrada!

Jec aquí, a la sorra, apartada del grupet durant una estona, i m'adono que els humans som freds, que els nostres sentiments perden vers la ràbia que destil·len aquestes ones. Que sí, que he sentit dir més d'una vegada que som, per dins, un mar de sensacions. Però aquestes paraules perden força si ara alço la vista del paper. En realitat, no som un mar. Som tan sols una ona. I, en realitat, no vessem sensacions. Som simples ones, i no ens movem: som ones de pedra. Les sensacions no hi són enlloc si el mar mai no s'atura.

La Laia m'està fent fotos amb la seva reflex. Ja les penjarà al facebook i m'hi etiquetarà. Potser elles, les fotos, et diuen a cau d'orella les paraules que he escrit a la sorra, i que, encara ara, no s'han endut ni el mar, ni el vent.

Cinquè malson

De cop i volta, com si Descartes, pel plaer de tenir raó, ho hagués manat, res havia existit, tot havia estat un somni:

- No, jo mai t'he estimat.

martes, 1 de febrero de 2011

Ja ho deia Calderón

La professora manant silenci a les migdiades de prescolar, el vent arremolinant-se als branquillons de la cibada, l'arena caient vessant avall, el llarg sospirar dels avis, el frec de la pana amb la pana, els llençols estirant-se quan dorms, el teu respirar en una habitació petita, aquell gairebé silenci del mar.

La vida és un somni on les millors tonteries sonen igual.

miércoles, 19 de enero de 2011

.

Va escriure el punt i va esborrar la frase amb què aquest acabava.

D'aquesta manera, quedaria en el seu diari la constància que allò havia existit, però que es quedava en el que ara era: un llarg espai sense més abans d'un punt que tot ho acaba.

Alguna cosa havia passat. Però es quedava en allò: alguna cosa que havia passat.

lunes, 17 de enero de 2011

Un passeig de terra a mar

Tarda del dilluns, 17 de Gener de 2011. La Barcelona dels modernistes recull la rambla en acabats de conte, finals feliços a cada totxana. Un cop d'alè d'història plena de batalles. La pol·lució balla amb els somriures de la gent, que encuriosida busca el millor retrat, la millor figura, una bona postal, una altra abraçada gratis.

Els ulls oberts baixen cap al port: esperen veure el mar, com si aquest els pogués dur més enllà. I no saben que Barcelona és Barcelona, que sense aletes no podràs travessar el mar. Però a ells no els cal pregar. A ells se'ls endú la marea de les boires íntimes, on el mar no és fred i els pentina amb els somnis d'un millor demà. Els amants somniadors de marines, que baixen en masses la rambla i riuen, i riuen, i riuen i un cop a baix ja no es miren: el que porten dins és allà. El crepuscle sense núvols, que a ple pulmó sosté les veles quietes, com si aviat hagués d'esclatar. "Estem buidant el mar a poc a poc", no mentia. Per les ninetes s'empassen les mil onades i pugen la rambla amb els ulls gairebé closos, somrient als vianants d'ulls grossos i fent passes d'aigua salada amb els ulls estellats per les ànsies de tornar a respirar sota el mar.

Dues mans s'agafen i neden per les Rambles de Barcelona, cansades de caminar. Ben aviat, el mar esglaia i rebenta. Ara, per fi, volaran.

martes, 11 de enero de 2011

Ai, Nietzsche

- Nietzsche va dir una vegada que l'home patia tan terriblement en aquest món que s'havia vist obligat a inventar-se el riure.

Aleshores va riure i va aixecar la mà, pensant que Nietzsche també va dir una vegada que "la paraula més grollera era millor i més educada que el silenci". El mestre el va mirar i li va fer un gest amb el cap perquè es pronunciés. Així ho va fer:

- Mestre... Nietzsche era gilipolles, oi?

domingo, 9 de enero de 2011

Avui

I avui, curiós com mai, l'aigua freda a l'hivern t'agrada, i la pell esborronada et fa somriure i et recorda petites coses que aquests dies no deixes de tenir presents. Igualment, el carrer més fosc et porta, no por, sinó fantasia, i el blanc i negre, no tristor, sinó melancolia. De la mateixa manera, una estona sola no vol dir soledat, sinó harmonia. I la camisa mal cordada no vol dir desordre, sinó la confusió dels ulls petits d'haver-se llevat d'un somni perfecte que encara et fa pensar amb rostre al·legre. I, avui també, et fascinen les llums taronges del passeig, i et sembla que el reflex a les rajoles les omple una mica més de màgia a cada pas. Avui una abraçada comença pels ulls.

I... qui ho diria? Avui ja no és Nadal. Però alguna tonada es sent dins, i avui els ulls tancats brillen tant com els oberts, i avui no cal que somrigui perquè sàpigues que sóc feliç, i avui el nas vermell no em desagrada.

Avui, el dia és meu, com espero que ho sigui també demà.

lunes, 3 de enero de 2011

I després, sentir

Què veus? Una tele. Moltes plantes. Una butaca. Una altra. Cortines. La finestra. És de nit. Una làmpada encesa. Cinc cadires. Una taula. L'estanteria. Els seus llibres. Aquelles pedres precioses. Rajoles al terra. El sostre blanc. Un quadre a la paret. Jo al sofà. Ell entra per la porta, encenent-se una cigarreta. Ve passejant, amb gest tranquil. S'acosta al sofà, seu i gira el tors allunyant la cigarreta per bufar el fum, apartar-me els cabells, dir alguna cosa i, per fi, somriure amb el negre de les pupil·les que segresten els seus ulls. Fosc. Clar. Els seus llavis somriuen.

Què escoltes? Unes tonades suaus llunyanes, que s'acosten amb l'eco de les passes de peus secs sobre rajola. A cada passa menys eco, i més volum. L'encetada per la guspira d'un flamisell. Una cigarreta que crema. Un cop sec pel flamisell llançat damunt la taula. La tonada i la bufada es barregen, mentre amb les passes s'acosten. La tonada s'atura, el sofà cruix, la roba frega, la cigarreta crema. Pausa. Una bufada. Pausa. "Hola, guapa" d'uns llavis que no somriuen però faran somriure. Un petó. Un suspir que, ara sí, somriu.

Què olores? El meu perfum. Una lleugera flaire d'encens. Gas, llunyà. Fum. Tabac. Marlboro. La seva roba, el seu xampú, el seu perfum. Marlboro. Marlboro. Marlboro.

Què tastes? El regust d'una Voll-Damm i les tapes del vespre. El Marlboro més suau.

Què notes? Fred. El sofà s'enfonsa i cruix. Calidesa suau s'inclina. La mà més fina destapa el front i frega les meves pestanyes. Aire suau a la cara. La calidesa s'acosta. El més petit foc artificial l'atura en un final de conte que ha creuat cabells, pestanyes, mirades i, per fi, el nostre millor somriure. La teva calor. Vida.

domingo, 2 de enero de 2011

Quart malson

Passejant per camins monòtons, trobes per fi un pas de zebra. Quan encara el veus llunyà, et planteges creuar-lo i penses: "Hauré de mirar a dues bandes i creuar quan ningú passi".

Poc a poc, el blanc i negre s'acosta, decideixes que el creuaràs i penses: "Si no mirés a dues bandes correctament i algú passés en aquell precís instant, potser sí que faria explotar el meu roig sobre aquest perfectament i curós ratllat que, sense colors, és mort fins que jo hi mori. Potser no".

A dues passes del creuant, el cor s'accelera, el neguit se t'enduu la treva. Decideixes no creuar. I mai sabràs el paradís que tens a l'altre costat
del pas de zebra.