Quart malson

Passejant per camins monòtons, trobes per fi un pas de zebra. Quan encara el veus llunyà, et planteges creuar-lo i penses: "Hauré de mirar a dues bandes i creuar quan ningú passi".

Poc a poc, el blanc i negre s'acosta, decideixes que el creuaràs i penses: "Si no mirés a dues bandes correctament i algú passés en aquell precís instant, potser sí que faria explotar el meu roig sobre aquest perfectament i curós ratllat que, sense colors, és mort fins que jo hi mori. Potser no".

A dues passes del creuant, el cor s'accelera, el neguit se t'enduu la treva. Decideixes no creuar. I mai sabràs el paradís que tens a l'altre costat

del pas de zebra.

Tercer malson

La gravetat la mantenia enganxada al terra, els cabells li pesaven com el plom, els pulmons no trobaven espai per l'aire. Estirada en una mena de terra vidriós, gens opac, va girar-se de panxa a terra, per veure el que sabia qua hi havia a baix.

Cor a cor amb el vidre, va somriure-li al seu jo que era uns metres més aball, també amb només una bata blanca per sobre els genolls, el cos imantat per la dura gravetat, la debilitat a la cara i fredor als ulls. Ella no li va respondre, i va girar la cara com si tal felicitat l'incomodés. Per aquest gest, va poder veure la cara del seu tercer jo, encara més lluny, en el mateix estat però amb una expressió estranya: odi? Ella li va somriure, esperant una resposta, que va ser gairebé immediata: un crit interminable ofegat pel vidre i l'espurna blanca en els seus ulls va deixar-li clares les coses: ràbia. No va intentar entendre què podia separar-la dels seus altres jos, simplement, la frustració la va recórrer i els nervis la van atrapar. Va colpejar el terra amb tota la força dels seus punys, que amb la intensa gravetat semblaven ser de metall. L'angoixa se l'enduia, i cada vegada creia que tenia menys temps per recuperar-ne un esbós de somriure. Als seus ulls, desesperació; als seus pulmons, cada vegada menys aire i, finalment, plor. L'aigua salada i el seu alè accelerat feien dibuixos de boira i transperència al vidre que tremolaven amb els cops que la por li feia seguir donant. I, de sobte, una veu pausada la va fer parar:

- Tranquil·la, petitona. El temps s'ho enduu tot.

Calmada, va començar a respirar més pausadament. I va esperar... un minut. Dos. Tres. Gairebé sense adonar-se'n, els jos s'havien anat esblaimant, els seus cossos transparentaven el fons negre infinit que quedava darrere els vidres, i les seves cares s'havien difuminat fins a esdevenir irreconeixibles.

Va veure-les desaparèixer, es va girar altre cop panxa amunt ja sense esforços, es va aixecar i va marxar, somrient i, per coses de la vida, fent-li botifarra a Freud.

Segon malson

El pany no llisca amb el seu canell. La clau no gira ja mai. Les cortines no onegen quan freguen la seva espatlla. La goma no vol aguantar-li els cabells. El cotxe no l'avisa si no porta el cinturó. L'ascensor es tanca encara que ella creui el sensor. El maquillatge no fa cas de les seves pestanyes, no s'agafa al seu rostre: cau. I, de fet, al mirall gairebé pot veure les tovalloles que pengen darrere seu.

Alguna cosa se l'emporta d'aquest món. Ja només li queden per fer les últimes carícies al seu univers. Ja no pot ser participant de les mil històries que vol viure. Esdevé invisible.

L'aigua no la mulla. El foc no la crema. L'aire no l'esquiva. L'arena no es deforma al seu pas. Perd la seva realitat.

Ja només una cosa nota les seves carícies que per la resta del món són nul·les. Res més l'ajuda a cridar per ser sentida. Els dits se li enfonsen al teclat, i la música del blanc i negre desfà lleument la seva invisibilitat i, per uns moments, creu que torna a existir, enganyada per la música, que no deixa mai d'abraçar-la. La mentida més agraïda de tots els temps.

Primer malson

S'havia perdut més d'una vegada en els detalls d'aquella cara, i, de fet, encara li agrada fer-ho.

Imagina que aquells ulls que mai el miren, que sempre miren el cel, són el reflex de només aquell trosset de blau que mai queda tapat, allà on mai plou. Pensa que, potser, els omòplats que li donen sempre l'esquena són el principi gairebé invisible de les ales que mai volaran per buscar-lo. Creu que, segurament, els llavis que mai li somriuen són la llavor d'aquella flor tropical enorme que només creix amb la llum de les estrelles. Juraria que les seves clavícules senyalen la cicatriu del que per tots és una mera història universal i que per ella és, ara ja, un forat a l'ànima, per on fuig tot sentiment humà, per on el fred entra i mata la primera guspira del foc, l'escència de qualsevol amor.

Sap que és per això que ella ja mai el mira, ja mai el busca, ja mai li somriu i ja mai més l'estima. El refredament de l'ànima és irreversible.