Alguna cosa se l'emporta d'aquest món. Ja només li queden per fer les últimes carícies al seu univers. Ja no pot ser participant de les mil històries que vol viure. Esdevé invisible.
L'aigua no la mulla. El foc no la crema. L'aire no l'esquiva. L'arena no es deforma al seu pas. Perd la seva realitat.
Ja només una cosa nota les seves carícies que per la resta del món són nul·les. Res més l'ajuda a cridar per ser sentida. Els dits se li enfonsen al teclat, i la música del blanc i negre desfà lleument la seva invisibilitat i, per uns moments, creu que torna a existir, enganyada per la música, que no deixa mai d'abraçar-la. La mentida més agraïda de tots els temps.
M'agrada!!
ResponderEliminar