Segon malson

El pany no llisca amb el seu canell. La clau no gira ja mai. Les cortines no onegen quan freguen la seva espatlla. La goma no vol aguantar-li els cabells. El cotxe no l'avisa si no porta el cinturó. L'ascensor es tanca encara que ella creui el sensor. El maquillatge no fa cas de les seves pestanyes, no s'agafa al seu rostre: cau. I, de fet, al mirall gairebé pot veure les tovalloles que pengen darrere seu.

Alguna cosa se l'emporta d'aquest món. Ja només li queden per fer les últimes carícies al seu univers. Ja no pot ser participant de les mil històries que vol viure. Esdevé invisible.

L'aigua no la mulla. El foc no la crema. L'aire no l'esquiva. L'arena no es deforma al seu pas. Perd la seva realitat.

Ja només una cosa nota les seves carícies que per la resta del món són nul·les. Res més l'ajuda a cridar per ser sentida. Els dits se li enfonsen al teclat, i la música del blanc i negre desfà lleument la seva invisibilitat i, per uns moments, creu que torna a existir, enganyada per la música, que no deixa mai d'abraçar-la. La mentida més agraïda de tots els temps.