Un desig de Nadal

Que desparegui el superjo que Freud va comfirmar que ens condicionava tant la vida per ser humans en societat. Confio que s'equivoqués i que, en la totalitat dels exemples o en sortoses excepcions, fos realment el jo el que comptés i tingués veu pròpia en el que realment comporta cadascú en pura persona.

La humanitat hauria de ser el que ens fes viure, i no el morbo que té el prejudici de les normes socials.

I què és amics, el Nadal, sinó el punt àlgid de la humanitat?

Tercer malson

La gravetat la mantenia enganxada al terra, els cabells li pesaven com el plom, els pulmons no trobaven espai per l'aire. Estirada en una mena de terra vidriós, gens opac, va girar-se de panxa a terra, per veure el que sabia qua hi havia a baix.

Cor a cor amb el vidre, va somriure-li al seu jo que era uns metres més aball, també amb només una bata blanca per sobre els genolls, el cos imantat per la dura gravetat, la debilitat a la cara i fredor als ulls. Ella no li va respondre, i va girar la cara com si tal felicitat l'incomodés. Per aquest gest, va poder veure la cara del seu tercer jo, encara més lluny, en el mateix estat però amb una expressió estranya: odi? Ella li va somriure, esperant una resposta, que va ser gairebé immediata: un crit interminable ofegat pel vidre i l'espurna blanca en els seus ulls va deixar-li clares les coses: ràbia. No va intentar entendre què podia separar-la dels seus altres jos, simplement, la frustració la va recórrer i els nervis la van atrapar. Va colpejar el terra amb tota la força dels seus punys, que amb la intensa gravetat semblaven ser de metall. L'angoixa se l'enduia, i cada vegada creia que tenia menys temps per recuperar-ne un esbós de somriure. Als seus ulls, desesperació; als seus pulmons, cada vegada menys aire i, finalment, plor. L'aigua salada i el seu alè accelerat feien dibuixos de boira i transperència al vidre que tremolaven amb els cops que la por li feia seguir donant. I, de sobte, una veu pausada la va fer parar:

- Tranquil·la, petitona. El temps s'ho enduu tot.

Calmada, va començar a respirar més pausadament. I va esperar... un minut. Dos. Tres. Gairebé sense adonar-se'n, els jos s'havien anat esblaimant, els seus cossos transparentaven el fons negre infinit que quedava darrere els vidres, i les seves cares s'havien difuminat fins a esdevenir irreconeixibles.

Va veure-les desaparèixer, es va girar altre cop panxa amunt ja sense esforços, es va aixecar i va marxar, somrient i, per coses de la vida, fent-li botifarra a Freud.

L'última treva

El soroll d'uns llençols, un xic de sol, una brisa matinera.
Fred i calor, ens ve de gust un petó
per tastar la primavera.

Estavem pintant l'últim quadre de tants.
Tots ells esbossos d'un no voler acabar mai.

La clamor de guspires frega suau a l'esquena.
La llum trenca ses ones, vol portar la tardor
a cavall de la treva.

El silenci, la foscor eleven el cant:
La flama d'aquells dies s'ha tornat a apagar,
per sempre.

Abraçada

Falten noms per unes coses i sobren paraules per d'altres, o per les mateixes.

És l'antagonisme més quiet. El contacte que segella sobre les llàgrimes que plora l'ànima, i tot es fa més estret, més conjunt, més unitat, més bell que mai. Els pulmons s'empetiteixen però respires a plena manxa. Desapareix la teva parla però estas dient tantíssimes coses. Tan intens però tan estàtic. Mires i veus quietud, escoltes i sents silencis, toques i notes dos cossos, en pausa.

Però atura't! Has vist com balla l'ànima? Has escoltat com crida i canta? Havies tocat mai un foc que cremés tant? L'antagonisme més excitant: el cos calla, l'ànima parla.

De sobte, tot va bé, quan anava tan malament.

I si pogués... l'acariciava.

I si pogués... la besava, li somreia, l'abraçava.

I si pogués... siusplau... sense cremar-se...

Dos sobres de ressaca

Diuen que els bons amants del cafè se’l beuen sense sucre. Això diuen.

Un dit de foscor i quatre d’amargor. L’amant l’insulta, se’n riu, se la veu i respira. Oblida que és pols d’estrelles i camina, tranquil, feliç i finalment eufòric, que creu que no s’apaga mai.

Els marrons que menteixen a la xocolata l’han seduït i arrossegat cap al deliri dels poetes. Es mira i beu: “Encara no faig pena”. Trampejant, la durà pel camí de les delícies i creurà veure celísties. Però, Orfeu, mai et giris per mirar-la si vols poder recordar-la. Somriu, camina i calla. Sort, assegura, no serà talment anomenat. Agafada de la mà ella no pot esvair-se. L’ha raptat, però ara la caça. Ell somriu, camina i calla.

La plata homogeneïtza el color de la vida, li arranca la treva i tu li bufes mareig. Encara crema, encara crema. Els modernistes beuen llet amb mel. “Has provat de bufar?”. Ella tremola i l’amant la bufa. Els modernistes riuen. Maragall allarga una tassa. “Has provat la suavitat?”. “Provar-la seria mentir amb eufemismes”. Ell l’agafa i la remescla amb l’amargor que crida eufòria. Els modernistes riuen, i l’abracen. Ell demana dos sobres. Dos sobres de ressaca per fer-la més suau, encara.

L'amant patriota

Feia uns mesos, el capità havia passat unes últimes estones en aquella illa verda, paradisíaca, plena de dies de sol quan calia, de nits fredes puntejades quan somiava, de terribles tormentes que semblaven, a vegades, no acabar mai. Quan havia arribat a torbar normals la pluja eufòrica, el sol escombrant la foscor, i el mantell afusellat que explicava contes, va recollir tot el seu equipatge, va desfer la casa i, en dos dies, ja es preparava per, potser, trobar més illes úniques i perfectes i paradisíaques. El vaixell va salpar, el capità va mirar enrere. L'illa trista, buida, va allargar una mà, li donà dos copets a la barbeta, amb els ulls rojos i aquosos, i en un últim alè va llençar un gairebé mort "adéu...". El capità va voler frenar el vaixell, però no va saber moure's, i l'illa va desaparèixer en la línia de l'horitzó, engolida pel mar, que no s'aturava a sentir, i que només li deia unes paraules que el capità no entendria: "Fes la volta al món".

Va obeir, sense més: va viatjar per tot el món, observant des del vaixell illes, continents i penínsules; rics en comerç, en gent, en cultura, plenes d'aventures, plaers i tasts, que el feien seguir buscant sense fre. El món, però, se li va fer petit, i ben aviat va acabar la volta. Després d'aquest llarg viatge de gairebé cinc mesos, el capità va divisar a l'horitzó una preciosa illa, petita, senzilla, verda, paradisíaca, plena de dies de sol quan calia, de nits fredes puntejades quan somiava, de terribles tormentes que semblaven, a vegades, no acabar mai. Mentre hi donava voltes, estudiant-la només de lluny, va sentir que la pluja eufòrica, el sol escombrant la foscor i el mantell afusellat que explicava contes mai més serien normals altra vegada.

Va aterrar, doncs, per sorpresa, a l'illa que tant havia enyorat i va desfer l'equipatge i va reconstruir la casa en el temps que conten tres petons i, mai més, des d'aleshores, va voler veure món ni desfer aquella tan seva pàtria.

L'entrellat d'Ares i Afrodita

La noia s'entretenia, jugant amb el puzle, sense gran esforç, i creuava els dits amb les peces per... aconseguir sempre el mateix?

- No en trauràs cap entrellat de fer-ho una enèsima vegada... no creus?

- Creus que ho saps tu millor que jo? - va somriure-li, tota cínica.

- No cal fer el mateix puzzle més d'una vegada per veure que no hi ha més dibuixos que el mateix de la capsa, nina.

- Això ho dius tu que només l'has fet una vegada...

Ell va somriure, i sense apropar-s'hi gaire, amb el got d'aigua a la mà, va doblegar els genolls i va dir, buscant la diversió de la conversa:

- A què jugues?

Ella no va respondre. No jugava. Després d'intentar ajuntar aquelles dues peces de les mil maneres possibles, va rendir-se, desesperada, i el va mirar.

- No quadra... - va callar, mirant les peces, i quan va tornar a aixecar el cap, plorava.

- Eh... eh... tst! escolta... - va apropar-s'hi, encara ajagut sobre els genolls.

Els seus ulls lacats li demanaven una abraçada. Però només va rebre més desconsolació:

- No entenc el teu joc. Mous les peces, totes sota el teu domini... com si preparessis un gran guerra... amb les més grans batalles... però si tu perds, no guanya ningú en contra teva. Té sentit, doncs, el teu joc? El teu fracàs no és la victòria de ningú.

Ella plorava.

- Té molt sentit... Jo no moc peces pel fracàs ni per la victòria d'alguns... Jo només moc peces per la victòria de tots.

- I si falles...

- ...perd tothom.

- Doncs vaja... Segueixo trobant-ho inútil.

- No li busquis un sentit. No té sentit. El que busco és en sí el sentit de tot.

- L'amor no és el sentit de res, Afrodita.

- T'equivoques. L'amor és el sentit de les teves guerres, Ares.

La nena de pàtria perduda

Amb els ulls clucs i els cabells en una pinzellada pausada sobre el llençol, creia que l'envoltava un món estrany, perfecte: sempre el centre del món, caminava quan volia sota un focus per ser vista per tothom i quan volia la perseguia un mar de diamants que el vent feia volar suau, amb un moviment gairebé inapreciable. De la terra naixien fonts d'aigua verda que quedaven immòbils al seu pas i es tenyien de lila, rosa, vermell i groc quan calia. Les pedres s'alineaven per deixar-la traginar pel món de les meravelles, on al cel nadaven peixos blancs enormes i on al blau s'aixecava l'aigua per esgarrapar l'horitzó. Seia en un tro des d'on es mirava el seu món perfecte, i es divertia endevinant si aquelles arrugues marines volien acariciar o atrapar els peixos blancs del firmament.

Sona el despertador. Les set. Dilluns. "Quina merda de planeta", diu, sense saber que viu, en realitat, entre mar i núvols blancs, que de dia el sol la mira sempre i de nit l'abracen els estels, que hi ha flors per primavera i que els camins de pedra aquí també hi són per tot arreu.

Però, tant se val... "quina merda de planeta".

Segon malson

El pany no llisca amb el seu canell. La clau no gira ja mai. Les cortines no onegen quan freguen la seva espatlla. La goma no vol aguantar-li els cabells. El cotxe no l'avisa si no porta el cinturó. L'ascensor es tanca encara que ella creui el sensor. El maquillatge no fa cas de les seves pestanyes, no s'agafa al seu rostre: cau. I, de fet, al mirall gairebé pot veure les tovalloles que pengen darrere seu.

Alguna cosa se l'emporta d'aquest món. Ja només li queden per fer les últimes carícies al seu univers. Ja no pot ser participant de les mil històries que vol viure. Esdevé invisible.

L'aigua no la mulla. El foc no la crema. L'aire no l'esquiva. L'arena no es deforma al seu pas. Perd la seva realitat.

Ja només una cosa nota les seves carícies que per la resta del món són nul·les. Res més l'ajuda a cridar per ser sentida. Els dits se li enfonsen al teclat, i la música del blanc i negre desfà lleument la seva invisibilitat i, per uns moments, creu que torna a existir, enganyada per la música, que no deixa mai d'abraçar-la. La mentida més agraïda de tots els temps.

Primer malson

S'havia perdut més d'una vegada en els detalls d'aquella cara, i, de fet, encara li agrada fer-ho.

Imagina que aquells ulls que mai el miren, que sempre miren el cel, són el reflex de només aquell trosset de blau que mai queda tapat, allà on mai plou. Pensa que, potser, els omòplats que li donen sempre l'esquena són el principi gairebé invisible de les ales que mai volaran per buscar-lo. Creu que, segurament, els llavis que mai li somriuen són la llavor d'aquella flor tropical enorme que només creix amb la llum de les estrelles. Juraria que les seves clavícules senyalen la cicatriu del que per tots és una mera història universal i que per ella és, ara ja, un forat a l'ànima, per on fuig tot sentiment humà, per on el fred entra i mata la primera guspira del foc, l'escència de qualsevol amor.

Sap que és per això que ella ja mai el mira, ja mai el busca, ja mai li somriu i ja mai més l'estima. El refredament de l'ànima és irreversible.

La parella de l'aire

Havia fet una entrada triomfant, amb el joc de llums a favor seu, el vent bufant per la seva glòria i el temps i moment del dia que la convertien en la flor de l'escenari.

El seu puntejar suau dels peus de fada, les ales que la feien córrer amb el vent i n'encenien el compte enrere per la millor dansa entre l'home i l'aire. El violí va apagar tot dubte que l'ésser humà no pot volar i es va iniciar la millor victòria per desmentir la llei de la gravetat. Els quatre cabells que s'escapaven respirant del pentinat la feien abraçar-se a la natura i marcaven l'eco dels seus moviments, convertint-la en deesa de la bellesa.

Invertint el caient de les fulles a la tardor, els seus dits es convertien en plomes quan tocaven els núvols, i fregaven després el glaç dels cors espectants, per fer-los bategar més fort i, potser, eriçar-ne la pell. I un cop llençat l'últim alè fugiria amb la brisa, tan triomfant com havia entrat, deixant tots els cors a gran bategar, i les mans mortes, incapaces d'aixecar un aplaudiment.

Els penúltims dijous d'estiu

I un dijous un es llevarà tranquil, amb el paper que fem tots a l'estiu, a les 10 i mitja del matí, un cop més. Tantejarà fins a la cuina, on sembla que s'ilumini la nevera que farà callar l'estómac buit. Un cop les torrades i quatre porqueries més hagin fet la seva funció, es sentirà brut, es dutxarà i a l'habitació escollirà les quatre peces de roba que menys li importen, per passar un dia més sense gran entusiasme. Farà aleshores, les quatre feines brutes bàsiques per deixar la casa en un estat presentable i, finalment, sortirà a la terrasseta, amb la camiseta suada i amb ganes de dutxar-se altra vegada.

Agafarà aire, es mirarà les quatre cases que ja se sap de memòria i aleshores s'adonarà que no ha agafat prou aire encara. I ho tornarà a intentar. I sense ofegar-se del tot, sentirà que no arriba mai a agafar prou aire per renovar. I l'angoixa de respirar a mitges el farà estirar els braços, per intentar agafar més aire. I per no assumir que és ocell ferit, entrarà a casa, encara amb l'ofeg, i buscarà algú per dir-li "no puc... no puc agafar prou aire...", però cap resposta li curarà l'angoixa. I no entendrà, que no és només aire el que es necessita, per respirar.

I sortirà altre cop a la terrassa i no entendrà, que el món se li fa petit, i que no només respiren els pulmons: també ho fa l'ànima.

El somni escrit de la bisèmia

12 - 11 - 08

La terra trontolla. Les mirades decauen, i s’alcen després amb desesperació, buscant respostes de preguntes encara no pronunciades. Neguit. Por. D’on ve aquesta força? El terra esclata en mil bocins. Uns esdevenen flors liles, altres bombolles, altres flocs de neu, altres estrelles i altres, curiosament, bolígrafs. Estic sola. Les flors cauen, les bombolles floten cel amunt, fins que exploten, els flocs de neu tenyeixen de blanc el que queda de terra i els bolígrafs, altre cop curiosament, queden suspesos a l’aire, sense moure’s. Sento una forta rialla darrere meu. Somric, encara donant-te l’esquena. Parles:

- Què hi fas aquí?
- Hi he vingut a pensar.
- És que potser creus que tot això et donarà una resposta?

Em giro.

- És que potser tu creus que no?
- No. Definitivament, no.

Ric. La teva resposta m’ha fet gràcia, però a tu no.

- Per què no? – et pregunto encara rient.
- A mi em va donar la resposta equivocada.
- I com ho saps que era l’equivocada?

Silenci. Torno a riure. Se’m fa estrany veure’t seriós. Des que et vaig conèixer sempre havies parlat d’una manera molt còmica. I, per fi, somrius, amb cara d’incògnita, pujant una cella i mirant a l’esquerra, buscant una bona resposta a la meva pregunta.

- No, en serio. Sé que era l’equivocada.

Torno a riure.

- Molt bé doncs. Què hagués passat si haguéssis escollit aquella opció?
- Simplement, que jo no seria al teu somni.

Sona el despertador. Bon dia Núria. És dimecres.

Quan parlen (escrit del fotolog)

18 - 11 - 08

Renovo, avui, perquè em ve de gust. No m'ho demana ningú. Potser sí. Sí: m'ho demanen ells. Els pesats que (i tornem a l'adolescència), en aquesta edat ens agafen tan fort i ens tiben...: ara dreta, ara esquerra i amunt i aball, i ara vine aquí i no, que jo vull anar allà i ara t'esperes fins que em dongui la gana.

A vegades penso en eliminar-los del que és la meva vida. Però ja en vaig parlar un cop en aquest fotolog i no sabria com seguir endavant. Son com la típica germana que quan et fa la punyeta, te la fa fins al fons, i en aquell moment no diries per res del món en veu alta que la necessites per viure.

Ells són així, tossuts com ningú. Imparables, incontrolables, i, per sobre de tot (i el que em fa mes ràbia d'admetre), són els que seeeeeeeeempre aconsegueixen el que volien. Tu seeeeeeeeempre acabes anant ara a la dreta, ara a l'esquerra i amunt i aball i ara vas allá i no, que ells volen anar allà i ara t'esperes fins que els hi dongui la gana.

Un mareig tan boig com la mateixa història que m'expliquen cada dia últimament. M'expliquen una història que sona a comèdia romanticona. M'expliquen una història rollu "algo pasa en las vegas". M'expliquen una història que no té res (absolutament res) de l'altre món... si no la vius.

El tema està en viure-la. No sabeu com n'estic d'orgullosa que m'hagi tocat a mi viure una història d'aquelles. Una d'aquelles que ara ells m'expliquen. I somric de veure que allò, lo de les pelis, passa. Em passa! I li passa a la Laia, i a la Gea, i a la Joana, i quantes me'n deixo!

Sec en una cadira i m'inclino endavant, apollant el cap sobre la mà dreta. Somric i escolto. Tanco els ulls.

Ells parlen. Jo ric.

Ells parlen. Jo ploro.

Ells parlen. Jo somric.

Ells parlen. Jo abraço l'aire, li faig un petó i li dic bona nit.

Tot això, mentre somric i penso:

"Que pesats que són els records."

De les mil cartes magnes, un fragment

8/12/08


Estimadíssim Sadr;
Tinc al cap imatges espontànies que alliberen records amb aparença inútil. Moments de primera impressió cuotidiana. Sortir a prendre l’aire a la terrassa. Aixecar-me de la cadira del menjador per anar a tancar la porta, sortint un moment a fora. Fer passes enrere fent veure que les faig per a sortir en el camp de visió d’una càmera de vigilància. Un canvi de ruta sobtat.

Totes elles tenen un motiu, una raó. Un sentit llògic i sentimental. Però no perden el so irreal de les nits d’agost d’hores infinites i emocions immenses, mirant amunt, esperant que la llum del cor del cigne tantegi, s’apagui, per a saber per fi que has tornat.

Xiuxiueigs que repeteixen un “Sadr, torna”... i supliquen un “Sadr, siusplau, torna. Torna amb mi.”

... mentre agafo aire. Potser així pugui recollir de l’atmosfera el teu ultim alè de vida. Qui sap si podràs quedar-te algun dia? Jo t’espero. Després de encanatar-me amb un peculiar remolí de vent al petit pati, somric i, finalment, tanco la porta, pensant que pot ser que t’hagi faltat tan poc per entrar, seguir-me i quedar-te. La mirada no controla el desig de mirar altre cop a la finestra i no puc treure’m del cap la idea de que hi ha una petitíssima possibilitat de que tu t’hagis quedat enrere, mirant-me des de la finestra.

... mentre miro el barri, fosc i amb aires nadalencs. I no puc reprimir l’impuls de repetir-te les paraules que tants cops t’he dit, entre plors, somriures i fins i tot en mig de grans mulitituts. Després, aquell sentiment del que tan sovintment et parlo a les cartes, creix. I creix. I creix més. Irreprimible, el deixo anar. Els precs surten en idiomes desconeguts, entonant notes inubicables. Cau la primera llàgrima. Sé que ara m’escoltes. Brisa. Si, m’escoltes. Vent. Ets aquí. Els cabells es despentinen, les llàgrimes canvien el seu curs, el pit esclata d’emoció. “T’estimo...”.

... mentre miro l’objectiu de la càmera. És una excusa fàcil i molt meva d’escapar-me un moment a saludar-te. “Queda’t, siusplau. Queda’t amb mi.” Segueixo caminant enrere. Tantejo quan el relleu canvia... i segueixo. Sembla creíble: a la Núria li fa gràcia sortir al vídeo de les càmeres de vigilància. Però té més que un simple secret. Té una història. Té un prec. Un prec que obté resposta.

Per fi has tornat. Somric i torno. Res a passat. A la Núria només li feia gràcia sortir al vídeo de les càmeres de vigilància. I ha tornat més que satisfeta.


Muà!

nour.

No siguis burra :)

Avui és un d'aquells dies dels que esperes tant quan saps que has d'esperar-ne ben poc. I quan acabes et dius de tot, discuteixes amb tu mateixa, plores i et tornes a cridar les mil i una. Et sents estúpida, i te'n tornes cada vegada més. Saps que en breus tornaràs a estar bé, però no t'importa aquell futur millor i perds el temps pensant en com d'amarg és el present. I com de burra arribes a ser, realment, per favor!

Com si t'haguéssin llançat en un pou, creus que sola no pots aixecar-te, que si demanes una mà sentiràs només el teu eco, que el temps no cura res i que aquest món és tan cruel i dur que els ha fet a tots egocèntrics, perquè sembla que no hi ha ningú que es preocupa per tu. I tot et fa tantíssima por. I com de burra arribes a ser, nena.

I cantant les cançons més tristes que se't passen pel cap, arribaràs a casa, et tancaràs en banda, seràs monosil·làbica, i t'adormiras pensant en tragèdia, en la teva tragèdia, com si no n'hi hagués cap altra, com si només tu tingués dret a queixar-te del que et passa. Creus que necessites amor, que ningú te'l dóna, que ets un objecte per tothom i et toca ser estimada d'una puta vegada.

Doncs bé. Deixa'm dir-te una cosa: tu el que necessites és una petada al cul per aixecar-te per fi de terra. Que és més lamentable perdre el present tal i com l'estas perdent, que tot el que et pugui estar passant ara mateix o tot el que aquella persona (que, en realitat, és tan persona com tu) t'hagi pogut fer. En realitat, pots. Però ser la víctima té un cert encant que fa que ho remarquis ja sense plantejar-te que les pots acabar passant putes de debò. En realitat, encara ets de peu dret, però t'agrada fer veure que estas caient. No et recollirà ningú més que tu mateixa, que ho sàpigues. I no perque tothom qui t'envolta sigui egocèntric, sinó perquè tu ets tan egocèntrica que creus que tothom ha de vindre a socórre't. Sigues egocèntrica, però no d'aquest manera: sigues egocèntrica fins al punt de pensar que no necessites ningú per aixecar-te, i fins al punt de pensar que tothom necessita el teu ajut.


Creu-t'ho i dona'l, burra. ;D



Núria.