El somni escrit de la bisèmia

12 - 11 - 08

La terra trontolla. Les mirades decauen, i s’alcen després amb desesperació, buscant respostes de preguntes encara no pronunciades. Neguit. Por. D’on ve aquesta força? El terra esclata en mil bocins. Uns esdevenen flors liles, altres bombolles, altres flocs de neu, altres estrelles i altres, curiosament, bolígrafs. Estic sola. Les flors cauen, les bombolles floten cel amunt, fins que exploten, els flocs de neu tenyeixen de blanc el que queda de terra i els bolígrafs, altre cop curiosament, queden suspesos a l’aire, sense moure’s. Sento una forta rialla darrere meu. Somric, encara donant-te l’esquena. Parles:

- Què hi fas aquí?
- Hi he vingut a pensar.
- És que potser creus que tot això et donarà una resposta?

Em giro.

- És que potser tu creus que no?
- No. Definitivament, no.

Ric. La teva resposta m’ha fet gràcia, però a tu no.

- Per què no? – et pregunto encara rient.
- A mi em va donar la resposta equivocada.
- I com ho saps que era l’equivocada?

Silenci. Torno a riure. Se’m fa estrany veure’t seriós. Des que et vaig conèixer sempre havies parlat d’una manera molt còmica. I, per fi, somrius, amb cara d’incògnita, pujant una cella i mirant a l’esquerra, buscant una bona resposta a la meva pregunta.

- No, en serio. Sé que era l’equivocada.

Torno a riure.

- Molt bé doncs. Què hagués passat si haguéssis escollit aquella opció?
- Simplement, que jo no seria al teu somni.

Sona el despertador. Bon dia Núria. És dimecres.