El somni escrit de la bisèmia

12 - 11 - 08

La terra trontolla. Les mirades decauen, i s’alcen després amb desesperació, buscant respostes de preguntes encara no pronunciades. Neguit. Por. D’on ve aquesta força? El terra esclata en mil bocins. Uns esdevenen flors liles, altres bombolles, altres flocs de neu, altres estrelles i altres, curiosament, bolígrafs. Estic sola. Les flors cauen, les bombolles floten cel amunt, fins que exploten, els flocs de neu tenyeixen de blanc el que queda de terra i els bolígrafs, altre cop curiosament, queden suspesos a l’aire, sense moure’s. Sento una forta rialla darrere meu. Somric, encara donant-te l’esquena. Parles:

- Què hi fas aquí?
- Hi he vingut a pensar.
- És que potser creus que tot això et donarà una resposta?

Em giro.

- És que potser tu creus que no?
- No. Definitivament, no.

Ric. La teva resposta m’ha fet gràcia, però a tu no.

- Per què no? – et pregunto encara rient.
- A mi em va donar la resposta equivocada.
- I com ho saps que era l’equivocada?

Silenci. Torno a riure. Se’m fa estrany veure’t seriós. Des que et vaig conèixer sempre havies parlat d’una manera molt còmica. I, per fi, somrius, amb cara d’incògnita, pujant una cella i mirant a l’esquerra, buscant una bona resposta a la meva pregunta.

- No, en serio. Sé que era l’equivocada.

Torno a riure.

- Molt bé doncs. Què hagués passat si haguéssis escollit aquella opció?
- Simplement, que jo no seria al teu somni.

Sona el despertador. Bon dia Núria. És dimecres.

Quan parlen (escrit del fotolog)

18 - 11 - 08

Renovo, avui, perquè em ve de gust. No m'ho demana ningú. Potser sí. Sí: m'ho demanen ells. Els pesats que (i tornem a l'adolescència), en aquesta edat ens agafen tan fort i ens tiben...: ara dreta, ara esquerra i amunt i aball, i ara vine aquí i no, que jo vull anar allà i ara t'esperes fins que em dongui la gana.

A vegades penso en eliminar-los del que és la meva vida. Però ja en vaig parlar un cop en aquest fotolog i no sabria com seguir endavant. Son com la típica germana que quan et fa la punyeta, te la fa fins al fons, i en aquell moment no diries per res del món en veu alta que la necessites per viure.

Ells són així, tossuts com ningú. Imparables, incontrolables, i, per sobre de tot (i el que em fa mes ràbia d'admetre), són els que seeeeeeeeempre aconsegueixen el que volien. Tu seeeeeeeeempre acabes anant ara a la dreta, ara a l'esquerra i amunt i aball i ara vas allá i no, que ells volen anar allà i ara t'esperes fins que els hi dongui la gana.

Un mareig tan boig com la mateixa història que m'expliquen cada dia últimament. M'expliquen una història que sona a comèdia romanticona. M'expliquen una història rollu "algo pasa en las vegas". M'expliquen una història que no té res (absolutament res) de l'altre món... si no la vius.

El tema està en viure-la. No sabeu com n'estic d'orgullosa que m'hagi tocat a mi viure una història d'aquelles. Una d'aquelles que ara ells m'expliquen. I somric de veure que allò, lo de les pelis, passa. Em passa! I li passa a la Laia, i a la Gea, i a la Joana, i quantes me'n deixo!

Sec en una cadira i m'inclino endavant, apollant el cap sobre la mà dreta. Somric i escolto. Tanco els ulls.

Ells parlen. Jo ric.

Ells parlen. Jo ploro.

Ells parlen. Jo somric.

Ells parlen. Jo abraço l'aire, li faig un petó i li dic bona nit.

Tot això, mentre somric i penso:

"Que pesats que són els records."

De les mil cartes magnes, un fragment

8/12/08


Estimadíssim Sadr;
Tinc al cap imatges espontànies que alliberen records amb aparença inútil. Moments de primera impressió cuotidiana. Sortir a prendre l’aire a la terrassa. Aixecar-me de la cadira del menjador per anar a tancar la porta, sortint un moment a fora. Fer passes enrere fent veure que les faig per a sortir en el camp de visió d’una càmera de vigilància. Un canvi de ruta sobtat.

Totes elles tenen un motiu, una raó. Un sentit llògic i sentimental. Però no perden el so irreal de les nits d’agost d’hores infinites i emocions immenses, mirant amunt, esperant que la llum del cor del cigne tantegi, s’apagui, per a saber per fi que has tornat.

Xiuxiueigs que repeteixen un “Sadr, torna”... i supliquen un “Sadr, siusplau, torna. Torna amb mi.”

... mentre agafo aire. Potser així pugui recollir de l’atmosfera el teu ultim alè de vida. Qui sap si podràs quedar-te algun dia? Jo t’espero. Després de encanatar-me amb un peculiar remolí de vent al petit pati, somric i, finalment, tanco la porta, pensant que pot ser que t’hagi faltat tan poc per entrar, seguir-me i quedar-te. La mirada no controla el desig de mirar altre cop a la finestra i no puc treure’m del cap la idea de que hi ha una petitíssima possibilitat de que tu t’hagis quedat enrere, mirant-me des de la finestra.

... mentre miro el barri, fosc i amb aires nadalencs. I no puc reprimir l’impuls de repetir-te les paraules que tants cops t’he dit, entre plors, somriures i fins i tot en mig de grans mulitituts. Després, aquell sentiment del que tan sovintment et parlo a les cartes, creix. I creix. I creix més. Irreprimible, el deixo anar. Els precs surten en idiomes desconeguts, entonant notes inubicables. Cau la primera llàgrima. Sé que ara m’escoltes. Brisa. Si, m’escoltes. Vent. Ets aquí. Els cabells es despentinen, les llàgrimes canvien el seu curs, el pit esclata d’emoció. “T’estimo...”.

... mentre miro l’objectiu de la càmera. És una excusa fàcil i molt meva d’escapar-me un moment a saludar-te. “Queda’t, siusplau. Queda’t amb mi.” Segueixo caminant enrere. Tantejo quan el relleu canvia... i segueixo. Sembla creíble: a la Núria li fa gràcia sortir al vídeo de les càmeres de vigilància. Però té més que un simple secret. Té una història. Té un prec. Un prec que obté resposta.

Per fi has tornat. Somric i torno. Res a passat. A la Núria només li feia gràcia sortir al vídeo de les càmeres de vigilància. I ha tornat més que satisfeta.


Muà!

nour.

No siguis burra :)

Avui és un d'aquells dies dels que esperes tant quan saps que has d'esperar-ne ben poc. I quan acabes et dius de tot, discuteixes amb tu mateixa, plores i et tornes a cridar les mil i una. Et sents estúpida, i te'n tornes cada vegada més. Saps que en breus tornaràs a estar bé, però no t'importa aquell futur millor i perds el temps pensant en com d'amarg és el present. I com de burra arribes a ser, realment, per favor!

Com si t'haguéssin llançat en un pou, creus que sola no pots aixecar-te, que si demanes una mà sentiràs només el teu eco, que el temps no cura res i que aquest món és tan cruel i dur que els ha fet a tots egocèntrics, perquè sembla que no hi ha ningú que es preocupa per tu. I tot et fa tantíssima por. I com de burra arribes a ser, nena.

I cantant les cançons més tristes que se't passen pel cap, arribaràs a casa, et tancaràs en banda, seràs monosil·làbica, i t'adormiras pensant en tragèdia, en la teva tragèdia, com si no n'hi hagués cap altra, com si només tu tingués dret a queixar-te del que et passa. Creus que necessites amor, que ningú te'l dóna, que ets un objecte per tothom i et toca ser estimada d'una puta vegada.

Doncs bé. Deixa'm dir-te una cosa: tu el que necessites és una petada al cul per aixecar-te per fi de terra. Que és més lamentable perdre el present tal i com l'estas perdent, que tot el que et pugui estar passant ara mateix o tot el que aquella persona (que, en realitat, és tan persona com tu) t'hagi pogut fer. En realitat, pots. Però ser la víctima té un cert encant que fa que ho remarquis ja sense plantejar-te que les pots acabar passant putes de debò. En realitat, encara ets de peu dret, però t'agrada fer veure que estas caient. No et recollirà ningú més que tu mateixa, que ho sàpigues. I no perque tothom qui t'envolta sigui egocèntric, sinó perquè tu ets tan egocèntrica que creus que tothom ha de vindre a socórre't. Sigues egocèntrica, però no d'aquest manera: sigues egocèntrica fins al punt de pensar que no necessites ningú per aixecar-te, i fins al punt de pensar que tothom necessita el teu ajut.


Creu-t'ho i dona'l, burra. ;D



Núria.