Sota l'arbre gran

Quan s'apaga la llum gran del carrer i fan córrer les persianes. Quan del pentinat s'escapen línies dansant amb l'espai. Quan les riuades roges els taquen el blanc dels ulls i amb picor les parpelles s'empassen la nineta. Quan la remor s'apaga en el silenci suau d'abans que comencin les seves cançons de bressol...

...hi ha quatre ulls que s'apaguen

a la vegada.

Ella ha apagat el llum

i sota el cotó del seu llit descansa.

Ell s'ha quedat mandrós

al sofà de casa.

Ell amb el llum encès somniarà que el turó és enfosquit

ple de balades d'estels que marcaràn la nit.

Ella en la fosca apagada somniarà que camina pel sol

vessant de focs que ballen i prohibeixen el dol.

I dalt del turó...

I dalt de l'onada de focs...

...un gran desmai els fa trobar tots dos...

...plena de nit...

...plena de llum...

...és la sombra d'aquest desmai grandiós.