Paraules damunt la sorra

16.Febrer.2009

Són les tres i deu de la matinada del disset, en realitat. M'aïllo vint minutets de la conversa per sentir-la de remor i poder escriure't, potser, un xic millor.

Avui el mar se m'endurà paraules escrites a la sorra. Dictarà, des de l'arena, frases perfectes. Avui l'aire, salat, m'assecava la pell, irritant-la; i el mar me'n robava l'únic bé que posseeix ell ja de sobres: l'aigua.

17.Febrer.2009

Sembla ser que el mar ha optat per no endur-se les paraules que escrivia ahir damunt la sorra. Avui, ni el vent, amb cap de les seves actituds, prepotents totes, s'ha atrevit a endur-se'n les marques.

La tinta d'aquestes frases i paraules cursis roda sobre el paper a Torremar, en una platja que abraça el Mediterrani amb sorra gruixuda i petxines trinxades, ajudada pels turonets litorals, un dels quals posa en peu la casa on aquesta nit m'adormia escrivin-te.

Tinc els peus vermells. Del fred, de l'aigua, del vent, d'aquesta arena punyetera que, al final, enamora. Maleïda Costa Brava! Com m'agrada!

Jec aquí, a la sorra, apartada del grupet durant una estona, i m'adono que els humans som freds, que els nostres sentiments perden vers la ràbia que destil·len aquestes ones. Que sí, que he sentit dir més d'una vegada que som, per dins, un mar de sensacions. Però aquestes paraules perden força si ara alço la vista del paper. En realitat, no som un mar. Som tan sols una ona. I, en realitat, no vessem sensacions. Som simples ones, i no ens movem: som ones de pedra. Les sensacions no hi són enlloc si el mar mai no s'atura.

La Laia m'està fent fotos amb la seva reflex. Ja les penjarà al facebook i m'hi etiquetarà. Potser elles, les fotos, et diuen a cau d'orella les paraules que he escrit a la sorra, i que, encara ara, no s'han endut ni el mar, ni el vent.