Tarda del dilluns, 17 de Gener de 2011. La Barcelona dels modernistes recull la rambla en acabats de conte, finals feliços a cada totxana. Un cop d'alè d'història plena de batalles. La pol·lució balla amb els somriures de la gent, que encuriosida busca el millor retrat, la millor figura, una bona postal, una altra abraçada gratis.
Els ulls oberts baixen cap al port: esperen veure el mar, com si aquest els pogués dur més enllà. I no saben que Barcelona és Barcelona, que sense aletes no podràs travessar el mar. Però a ells no els cal pregar. A ells se'ls endú la marea de les boires íntimes, on el mar no és fred i els pentina amb els somnis d'un millor demà. Els amants somniadors de marines, que baixen en masses la rambla i riuen, i riuen, i riuen i un cop a baix ja no es miren: el que porten dins és allà. El crepuscle sense núvols, que a ple pulmó sosté les veles quietes, com si aviat hagués d'esclatar. "Estem buidant el mar a poc a poc", no mentia. Per les ninetes s'empassen les mil onades i pugen la rambla amb els ulls gairebé closos, somrient als vianants d'ulls grossos i fent passes d'aigua salada amb els ulls estellats per les ànsies de tornar a respirar sota el mar.
Dues mans s'agafen i neden per les Rambles de Barcelona, cansades de caminar. Ben aviat, el mar esglaia i rebenta. Ara, per fi, volaran.
realment, fas que els teus relats es puguin sentir en pròpia pell!
ResponderEliminaret vaig dir que et llegia, potser sabràs qui sóc.