L'última treva

El soroll d'uns llençols, un xic de sol, una brisa matinera.
Fred i calor, ens ve de gust un petó
per tastar la primavera.

Estavem pintant l'últim quadre de tants.
Tots ells esbossos d'un no voler acabar mai.

La clamor de guspires frega suau a l'esquena.
La llum trenca ses ones, vol portar la tardor
a cavall de la treva.

El silenci, la foscor eleven el cant:
La flama d'aquells dies s'ha tornat a apagar,
per sempre.

Abraçada

Falten noms per unes coses i sobren paraules per d'altres, o per les mateixes.

És l'antagonisme més quiet. El contacte que segella sobre les llàgrimes que plora l'ànima, i tot es fa més estret, més conjunt, més unitat, més bell que mai. Els pulmons s'empetiteixen però respires a plena manxa. Desapareix la teva parla però estas dient tantíssimes coses. Tan intens però tan estàtic. Mires i veus quietud, escoltes i sents silencis, toques i notes dos cossos, en pausa.

Però atura't! Has vist com balla l'ànima? Has escoltat com crida i canta? Havies tocat mai un foc que cremés tant? L'antagonisme més excitant: el cos calla, l'ànima parla.

De sobte, tot va bé, quan anava tan malament.

I si pogués... l'acariciava.

I si pogués... la besava, li somreia, l'abraçava.

I si pogués... siusplau... sense cremar-se...

Dos sobres de ressaca

Diuen que els bons amants del cafè se’l beuen sense sucre. Això diuen.

Un dit de foscor i quatre d’amargor. L’amant l’insulta, se’n riu, se la veu i respira. Oblida que és pols d’estrelles i camina, tranquil, feliç i finalment eufòric, que creu que no s’apaga mai.

Els marrons que menteixen a la xocolata l’han seduït i arrossegat cap al deliri dels poetes. Es mira i beu: “Encara no faig pena”. Trampejant, la durà pel camí de les delícies i creurà veure celísties. Però, Orfeu, mai et giris per mirar-la si vols poder recordar-la. Somriu, camina i calla. Sort, assegura, no serà talment anomenat. Agafada de la mà ella no pot esvair-se. L’ha raptat, però ara la caça. Ell somriu, camina i calla.

La plata homogeneïtza el color de la vida, li arranca la treva i tu li bufes mareig. Encara crema, encara crema. Els modernistes beuen llet amb mel. “Has provat de bufar?”. Ella tremola i l’amant la bufa. Els modernistes riuen. Maragall allarga una tassa. “Has provat la suavitat?”. “Provar-la seria mentir amb eufemismes”. Ell l’agafa i la remescla amb l’amargor que crida eufòria. Els modernistes riuen, i l’abracen. Ell demana dos sobres. Dos sobres de ressaca per fer-la més suau, encara.

L'amant patriota

Feia uns mesos, el capità havia passat unes últimes estones en aquella illa verda, paradisíaca, plena de dies de sol quan calia, de nits fredes puntejades quan somiava, de terribles tormentes que semblaven, a vegades, no acabar mai. Quan havia arribat a torbar normals la pluja eufòrica, el sol escombrant la foscor, i el mantell afusellat que explicava contes, va recollir tot el seu equipatge, va desfer la casa i, en dos dies, ja es preparava per, potser, trobar més illes úniques i perfectes i paradisíaques. El vaixell va salpar, el capità va mirar enrere. L'illa trista, buida, va allargar una mà, li donà dos copets a la barbeta, amb els ulls rojos i aquosos, i en un últim alè va llençar un gairebé mort "adéu...". El capità va voler frenar el vaixell, però no va saber moure's, i l'illa va desaparèixer en la línia de l'horitzó, engolida pel mar, que no s'aturava a sentir, i que només li deia unes paraules que el capità no entendria: "Fes la volta al món".

Va obeir, sense més: va viatjar per tot el món, observant des del vaixell illes, continents i penínsules; rics en comerç, en gent, en cultura, plenes d'aventures, plaers i tasts, que el feien seguir buscant sense fre. El món, però, se li va fer petit, i ben aviat va acabar la volta. Després d'aquest llarg viatge de gairebé cinc mesos, el capità va divisar a l'horitzó una preciosa illa, petita, senzilla, verda, paradisíaca, plena de dies de sol quan calia, de nits fredes puntejades quan somiava, de terribles tormentes que semblaven, a vegades, no acabar mai. Mentre hi donava voltes, estudiant-la només de lluny, va sentir que la pluja eufòrica, el sol escombrant la foscor i el mantell afusellat que explicava contes mai més serien normals altra vegada.

Va aterrar, doncs, per sorpresa, a l'illa que tant havia enyorat i va desfer l'equipatge i va reconstruir la casa en el temps que conten tres petons i, mai més, des d'aleshores, va voler veure món ni desfer aquella tan seva pàtria.

L'entrellat d'Ares i Afrodita

La noia s'entretenia, jugant amb el puzle, sense gran esforç, i creuava els dits amb les peces per... aconseguir sempre el mateix?

- No en trauràs cap entrellat de fer-ho una enèsima vegada... no creus?

- Creus que ho saps tu millor que jo? - va somriure-li, tota cínica.

- No cal fer el mateix puzzle més d'una vegada per veure que no hi ha més dibuixos que el mateix de la capsa, nina.

- Això ho dius tu que només l'has fet una vegada...

Ell va somriure, i sense apropar-s'hi gaire, amb el got d'aigua a la mà, va doblegar els genolls i va dir, buscant la diversió de la conversa:

- A què jugues?

Ella no va respondre. No jugava. Després d'intentar ajuntar aquelles dues peces de les mil maneres possibles, va rendir-se, desesperada, i el va mirar.

- No quadra... - va callar, mirant les peces, i quan va tornar a aixecar el cap, plorava.

- Eh... eh... tst! escolta... - va apropar-s'hi, encara ajagut sobre els genolls.

Els seus ulls lacats li demanaven una abraçada. Però només va rebre més desconsolació:

- No entenc el teu joc. Mous les peces, totes sota el teu domini... com si preparessis un gran guerra... amb les més grans batalles... però si tu perds, no guanya ningú en contra teva. Té sentit, doncs, el teu joc? El teu fracàs no és la victòria de ningú.

Ella plorava.

- Té molt sentit... Jo no moc peces pel fracàs ni per la victòria d'alguns... Jo només moc peces per la victòria de tots.

- I si falles...

- ...perd tothom.

- Doncs vaja... Segueixo trobant-ho inútil.

- No li busquis un sentit. No té sentit. El que busco és en sí el sentit de tot.

- L'amor no és el sentit de res, Afrodita.

- T'equivoques. L'amor és el sentit de les teves guerres, Ares.

La nena de pàtria perduda

Amb els ulls clucs i els cabells en una pinzellada pausada sobre el llençol, creia que l'envoltava un món estrany, perfecte: sempre el centre del món, caminava quan volia sota un focus per ser vista per tothom i quan volia la perseguia un mar de diamants que el vent feia volar suau, amb un moviment gairebé inapreciable. De la terra naixien fonts d'aigua verda que quedaven immòbils al seu pas i es tenyien de lila, rosa, vermell i groc quan calia. Les pedres s'alineaven per deixar-la traginar pel món de les meravelles, on al cel nadaven peixos blancs enormes i on al blau s'aixecava l'aigua per esgarrapar l'horitzó. Seia en un tro des d'on es mirava el seu món perfecte, i es divertia endevinant si aquelles arrugues marines volien acariciar o atrapar els peixos blancs del firmament.

Sona el despertador. Les set. Dilluns. "Quina merda de planeta", diu, sense saber que viu, en realitat, entre mar i núvols blancs, que de dia el sol la mira sempre i de nit l'abracen els estels, que hi ha flors per primavera i que els camins de pedra aquí també hi són per tot arreu.

Però, tant se val... "quina merda de planeta".