La puta "X"

Sóc de lletres. I juraria que en mates, en operacions simples, li deien “X”. La variable, o alguna cosa semblant. La puta “X”.

Ens l’hem fet nostra. Va néixer per ser allò quasi insignificant, l’aleteig d’una papallona a l’altra banda del món. És petita i punyetera, però l’hem convertit en allò que no és: li hem donat importància. Si tots plegats fóssim més de glaç i no coneguéssim el drama i l’atenció que reclama, segurament, la puta “X” no seria més que uns poc decimals que suaument arrissen el final d’un resultat sense massa importància.

Però no som així. Plorem amb un parell de bons fotogrames que intenten l’enfoc ideal, arribem al clímax de les emocions amb quatre punts ben lligats sobre cinc ratlles en un pentagrama, posem noms a les muntanyes i tanquem els ulls quan olorem el mar. I ens agrada. Ens agrada que el rímel arribi al final de la galta, que les ungles mossegades suïn sang i que el cabell caigui com ho fa l’aigua. I ens agrada, sobretot, que ho vegi un altre.

I és aquí on entra la X, la puta X. Podríem agafar els fets, escriure’ls en una llista i tenir-los com allò que són: una bíblia dels factors que no haurien de canviar res, però que, a mercè nostra, ho canvien tot. I els hi donem importància, i competim fins la mort literal per veure qui està més putejat. I perquè? És ben simple: adorem la part poètica del nostre ser. Els sentiments són les conseqüències de les nostres experiències, que sempre són molt més belles per com ens han remogut el batec que pel fet en sí. Les emocions acromatitzen i enriqueixen el fet: el fan important. Molt més important.

I és per això que la puta X és puta. Perquè d’un problema en fa la tragèdia com d’una por en fa el terror –que en llenguatge d’emocions, és clar, queda molt més bell-. Potser perquè és un sentiment que no té exclusivitat de públic ni de portador i esdevé així vulgar, potser perquè alguns ja el tenim avorrit, la felicitat mai queda tocada per la X. La felicitat ve de sèrie així: GRAN. I no té variable. No la podem deformar. Ja no és divertit sentir-la si podem sentir ràbia, odi, por, frustració, impotència, tristesa, feblesa i dolor.

No és patètic? Som pur teatre. Jo exigeixo felicitat.

Pots abraçar el coixí

Pots abraçar al coixí, de nit, per dormir.

Però... saps? El coixí no respira, ni t'adorm amb el seu bategar. Ni ronca de tant en tant ni et fa riure fins a gairebé plorar. El coixí no s'adorm acotxan-te, ni es desperta amb un petó. El coixí no t'apropa al seu pit i et diu "vine". El coixí no et fa petons al front, ni et bufa al clatell qun tens calor. No et mira quan creu que dorms, no es treu la camisa per abraçar-te millor, no prefereix dormir poc per tenir-te més, no vol quedar-se tot el dia al llit però despert. El coixí no agafa molt aire per tenir temps de fer-te molts petons seguits.

Al coixí el pots abraçar. Però ell a tu no t'abraçarà mai.

Fugir és de covards

Fugir és de covards.

Per avui, Gerard, em declaro covarda. I així em puc permetre fugir sense judicis previs.

Ala

Avui opina que hi ha tantíssimes coses que no fan falta...
Només d'aquí podríem treure'n moltes.
Començant per aquests tres punts que fan de la frase un deix de misteri que ja no es fa misteriós perquè tot déu l'ha fet servir i, simplement, ja no mola. El "tantíssimes", així d'exagerat, com si parlés d'una cosa profunda que, en realitat i no ens enganyem, no ho és tant -i és que de moment estem parlant de paraules que no van més enllà d'elles mateixes, metalingüisme pur-, com pensàvem que podria ser-ho. L'avui, com si fos algú que canvia de parè constantment, un ser canviant, que, aclarim dubtes, al cap i a la fi, no ho és tant, perquè si SEMPRE està canviant, SEMPRE està fent el mateix. I això amics, no és canviar. Tampoc fa falta la tercera persona i el verb que ens la personalitza, com si parléssim d'algú que l'autora ens ha de presentar i que, creieu-me, en realitat, no ho farà.
Si ens quedem doncs amb un "hi ha coses que no fan falta" la cosa no se'ns fa més sosa, en el fons, no? No fa falta adornar-ho per saber que és així. Tot i això, encara ens costa veure'n el significat, que no és res més que el que, en essència, diu.
Doncs això. Ala.

D'aquí a l'estrella més propera

Seus sobre molsa verda, que s'alimenta del sol. Dorms en una flor vermella, que t'oxigena les ferides i et fa més blanc el somriure. Descanses sobre les flames verdes d'una palmera desperta i esperes amb calma que algun dia el primer de tots nosaltres descobreixi també la molsa que es desviu pel sol, la flor que de nit revifa, les flames verdes de les palmeres que no són d'enlloc.

Sabíem que marxaves. Els iris que et feien teu no havien estat mai d'aquest món. Sabem que vius dins el sol, on fa temps vas néixer i que ens hi tens convidats per preguntar-nos si ens enfada que hagis marxat i perquè et portem l'equipatge que et vas deixar per haver fet les maletes tan de pressa. Sabem que allà no despertes els veïns a cop de baqueta, perquè la gent és ara ben lluny d'on tu bateges el nou so de la llum, que crèiem tan silenciosa. T'has esfumat com només ho hauries pogut fer tu: a corre-cuita i sense donar-nos els temps que necessitavem per petonejar-te les bones nits de tots al front.

Gràcies, una altra vegada, per deixar-me tastar allò que no sabia que desitjava. Gràcies i bona nit, fins que tornem a trobar-nos, Pablo.

Canaris que tornen

Un hola timidíssim i dos petons que no volen dir res. Saps? Ella s'esperava tantíssim més que ara ja no és, ara ja no té allò que no del cert, però en gran mesura, jurava que algun dia tindria. La covardia us ha atrapat de tal manera que sou allò que mai voldríeu ser: un vehicle de substitució cap un somni que no s'acompleix sol. Però es parla de somnis, en amor? Seria un somni si esdevingués quelcom inabastable. La fuga d'un canari que tornaria si el cridessiu us entristeix, com si tot tingués tan a veure amb el victimisme com amb el no-fer-res al que us heu habituat.

Però tan se val: algun dia, més tard que d'hora, l'orgull per allò que voleu ser passarà per sobre de l'orgull d'allò que sou, i trencareu els murs que us tenen allà on tanta gent sap que esteu tan malament. I us direu amb decisió que "Si, algun dia... serà", com si el triomf fos més llunyà als fets que a les paraules.

Deutes per pagar

Si fos astronauta, no tindria temps per escriure. I li debria tantíssim als papers en blanc i als bolígrafs blaus de tinta líquida, que cecs, demanen que el món els hi sigui explicat tal com els ulls d'un home el veu, tal com el cor d'un home es glaça quan el sent amb les mans d'algú que enyora la terra ferma, tal com s'engresquen els records de les olors d'indrets on els arbres són comuns, on les colònies es rememoren, on l'arròs a la cubana s'enyora. Llarguíssims arguments perquè els papers en blanc i els bolígrafs de tinta líquida no es rebreguéssin i sequéssin al calaix de sota el llit.

Escriuré, com vaig prometre.