Un desig de Nadal

Que desparegui el superjo que Freud va comfirmar que ens condicionava tant la vida per ser humans en societat. Confio que s'equivoqués i que, en la totalitat dels exemples o en sortoses excepcions, fos realment el jo el que comptés i tingués veu pròpia en el que realment comporta cadascú en pura persona.

La humanitat hauria de ser el que ens fes viure, i no el morbo que té el prejudici de les normes socials.

I què és amics, el Nadal, sinó el punt àlgid de la humanitat?

Tercer malson

La gravetat la mantenia enganxada al terra, els cabells li pesaven com el plom, els pulmons no trobaven espai per l'aire. Estirada en una mena de terra vidriós, gens opac, va girar-se de panxa a terra, per veure el que sabia qua hi havia a baix.

Cor a cor amb el vidre, va somriure-li al seu jo que era uns metres més aball, també amb només una bata blanca per sobre els genolls, el cos imantat per la dura gravetat, la debilitat a la cara i fredor als ulls. Ella no li va respondre, i va girar la cara com si tal felicitat l'incomodés. Per aquest gest, va poder veure la cara del seu tercer jo, encara més lluny, en el mateix estat però amb una expressió estranya: odi? Ella li va somriure, esperant una resposta, que va ser gairebé immediata: un crit interminable ofegat pel vidre i l'espurna blanca en els seus ulls va deixar-li clares les coses: ràbia. No va intentar entendre què podia separar-la dels seus altres jos, simplement, la frustració la va recórrer i els nervis la van atrapar. Va colpejar el terra amb tota la força dels seus punys, que amb la intensa gravetat semblaven ser de metall. L'angoixa se l'enduia, i cada vegada creia que tenia menys temps per recuperar-ne un esbós de somriure. Als seus ulls, desesperació; als seus pulmons, cada vegada menys aire i, finalment, plor. L'aigua salada i el seu alè accelerat feien dibuixos de boira i transperència al vidre que tremolaven amb els cops que la por li feia seguir donant. I, de sobte, una veu pausada la va fer parar:

- Tranquil·la, petitona. El temps s'ho enduu tot.

Calmada, va començar a respirar més pausadament. I va esperar... un minut. Dos. Tres. Gairebé sense adonar-se'n, els jos s'havien anat esblaimant, els seus cossos transparentaven el fons negre infinit que quedava darrere els vidres, i les seves cares s'havien difuminat fins a esdevenir irreconeixibles.

Va veure-les desaparèixer, es va girar altre cop panxa amunt ja sense esforços, es va aixecar i va marxar, somrient i, per coses de la vida, fent-li botifarra a Freud.

L'última treva

El soroll d'uns llençols, un xic de sol, una brisa matinera.
Fred i calor, ens ve de gust un petó
per tastar la primavera.

Estavem pintant l'últim quadre de tants.
Tots ells esbossos d'un no voler acabar mai.

La clamor de guspires frega suau a l'esquena.
La llum trenca ses ones, vol portar la tardor
a cavall de la treva.

El silenci, la foscor eleven el cant:
La flama d'aquells dies s'ha tornat a apagar,
per sempre.

Abraçada

Falten noms per unes coses i sobren paraules per d'altres, o per les mateixes.

És l'antagonisme més quiet. El contacte que segella sobre les llàgrimes que plora l'ànima, i tot es fa més estret, més conjunt, més unitat, més bell que mai. Els pulmons s'empetiteixen però respires a plena manxa. Desapareix la teva parla però estas dient tantíssimes coses. Tan intens però tan estàtic. Mires i veus quietud, escoltes i sents silencis, toques i notes dos cossos, en pausa.

Però atura't! Has vist com balla l'ànima? Has escoltat com crida i canta? Havies tocat mai un foc que cremés tant? L'antagonisme més excitant: el cos calla, l'ànima parla.

De sobte, tot va bé, quan anava tan malament.

I si pogués... l'acariciava.

I si pogués... la besava, li somreia, l'abraçava.

I si pogués... siusplau... sense cremar-se...

Dos sobres de ressaca

Diuen que els bons amants del cafè se’l beuen sense sucre. Això diuen.

Un dit de foscor i quatre d’amargor. L’amant l’insulta, se’n riu, se la veu i respira. Oblida que és pols d’estrelles i camina, tranquil, feliç i finalment eufòric, que creu que no s’apaga mai.

Els marrons que menteixen a la xocolata l’han seduït i arrossegat cap al deliri dels poetes. Es mira i beu: “Encara no faig pena”. Trampejant, la durà pel camí de les delícies i creurà veure celísties. Però, Orfeu, mai et giris per mirar-la si vols poder recordar-la. Somriu, camina i calla. Sort, assegura, no serà talment anomenat. Agafada de la mà ella no pot esvair-se. L’ha raptat, però ara la caça. Ell somriu, camina i calla.

La plata homogeneïtza el color de la vida, li arranca la treva i tu li bufes mareig. Encara crema, encara crema. Els modernistes beuen llet amb mel. “Has provat de bufar?”. Ella tremola i l’amant la bufa. Els modernistes riuen. Maragall allarga una tassa. “Has provat la suavitat?”. “Provar-la seria mentir amb eufemismes”. Ell l’agafa i la remescla amb l’amargor que crida eufòria. Els modernistes riuen, i l’abracen. Ell demana dos sobres. Dos sobres de ressaca per fer-la més suau, encara.

L'amant patriota

Feia uns mesos, el capità havia passat unes últimes estones en aquella illa verda, paradisíaca, plena de dies de sol quan calia, de nits fredes puntejades quan somiava, de terribles tormentes que semblaven, a vegades, no acabar mai. Quan havia arribat a torbar normals la pluja eufòrica, el sol escombrant la foscor, i el mantell afusellat que explicava contes, va recollir tot el seu equipatge, va desfer la casa i, en dos dies, ja es preparava per, potser, trobar més illes úniques i perfectes i paradisíaques. El vaixell va salpar, el capità va mirar enrere. L'illa trista, buida, va allargar una mà, li donà dos copets a la barbeta, amb els ulls rojos i aquosos, i en un últim alè va llençar un gairebé mort "adéu...". El capità va voler frenar el vaixell, però no va saber moure's, i l'illa va desaparèixer en la línia de l'horitzó, engolida pel mar, que no s'aturava a sentir, i que només li deia unes paraules que el capità no entendria: "Fes la volta al món".

Va obeir, sense més: va viatjar per tot el món, observant des del vaixell illes, continents i penínsules; rics en comerç, en gent, en cultura, plenes d'aventures, plaers i tasts, que el feien seguir buscant sense fre. El món, però, se li va fer petit, i ben aviat va acabar la volta. Després d'aquest llarg viatge de gairebé cinc mesos, el capità va divisar a l'horitzó una preciosa illa, petita, senzilla, verda, paradisíaca, plena de dies de sol quan calia, de nits fredes puntejades quan somiava, de terribles tormentes que semblaven, a vegades, no acabar mai. Mentre hi donava voltes, estudiant-la només de lluny, va sentir que la pluja eufòrica, el sol escombrant la foscor i el mantell afusellat que explicava contes mai més serien normals altra vegada.

Va aterrar, doncs, per sorpresa, a l'illa que tant havia enyorat i va desfer l'equipatge i va reconstruir la casa en el temps que conten tres petons i, mai més, des d'aleshores, va voler veure món ni desfer aquella tan seva pàtria.